El dia del puro final: carta a mossèn Ballarín
Ha arribat el dia del puro final, mossèn, i a tots, quan hem conegut la notícia, ens ha vingut un somriure a la boca. Quin home tan estimat i quina manera tan digna de morir, als 96 anys, al llit de casa, amb el cap clar, i encara amb el fum a l’habitació de l’últim ‘Anticristo’
Me l’imagino serè, satisfet, amb cara d’haver guanyat vostè l’última partida de botifarra. El noi que s’havia de morir amb 20 anys per culpa d’una tuberculosi -la mateixa que es va endur el seu pare i la seva germana- ha acabat vivint 76 anys de propina. Ara sí, mossèn, toca descordar-se les sabates que li anaven estretes i entrar al cel. Aquesta era la metàfora que feia servir per explicar com s’imaginava el paradís. Un lloc on les sabates ja no et fan mal. A vegades canviava la definició i preferia dir que el cel és aquell lloc on cada cinc minuts el Barça, el seu estimat Barça, li fa un gol al Madrid.
Com pot ser que s’hagi mort un capellà de 96 anys i portem vint-i-quatre hores que no parlem de res més? Devem admirar la llibertat d’un home autèntic, que no tenia cap altre lligam que els seus amics, la seva gent i el seu país. Un gran intel·lectual que es disfressava de pagès per no caure en la temptació de la vanitat. Un amic lleial de Joan Laporta, de Jordi Pujol o de Pasqual Maragall. “Si viu més que jo, vull que baixi a Barcelona i em digui una missa”, va escriure Maragall fa uns anys. No haurà pogut ser. Un article, un llibre, una festa d’aniversari, una missa. Et mors i, si tens la ment inquieta, sempre t’hauran quedat coses per fer.
Com a capellà, vostè havia acompanyat moltes persones en els últims instants de la seva vida. Una vegada, assegut en una cadira al costat del seu llit de Gósol, li vaig preguntar com moria la gent. Recordo la resposta: “Pateixen, però quan es troben dient «Ja hi som, Pepitu», tots s’asserenen”. Vostè també, suposo. Però això ens ho explicaria millor l’Emília, santa Emília, la dona que l’ha mimat durant mitja vida i que deu sentir ara mateix un buit enorme.
De capellans com vostè, mossèn Ballarín, en són parits ben pocs. Tindrem present la seva capacitat d’estimar, aquell tractar a tothom de la mateixa manera, la manera que tenia de prendre’s la vida “seriosament en broma” i la petició que ens va fer per al dia que ja no hi fos: “Que no em prenguin per més sant del que he sigut”. A reveure, mossèn.
P.D. I, ara sí, arribarà la conversa que tantes vegades s’havia imaginat. El moment de trobar-se amb Déu, d’explicar-li que les havia passat “negres” a la vida -la guerra, el camp de concentració, la tuberculosi- i la seva resposta: “Però no t’has avorrit mai”
