Publicitat
Publicitat

El disbarat de la tarifa elèctrica

Darrer consell de ministres de l'any 1996. Fa sis mesos que el PP ha format govern. La marxa de l'economia està encarrilada després que entre 1992 i 1993 l'agonitzant govern socialista devalués la pesseta un 22% per fer front a la crisi. L'atur havia arribat al 24,6% (1994), però fa 9 trimestres que l'economia està creixent, s'han creat 900.000 llocs de treball i l'atur ja està en el 21,8%. El nou govern està decidit a prémer l'accelerador a fons i el ministre d'Indústria no vol ser menys: vol que la tarifa elèctrica, una de les més cares d'Europa, baixi. Per primera vegada des que es té memòria, el govern aprova una reducció de les tarifes; concretament, del 3%. Any a any, els governs del PP seguiran aprovant reduccions de tarifes. Quan pleguin, el 2004, la tarifa haurà baixat un 14%, que, tenint en compte la inflació, significa una reducció del 32% en termes reals respecte del nivell que tenia vuit anys abans. Les tarifes són ara molt baixes en relació a les de l'entorn: les domèstiques, un 30% més baixes que les alemanyes; les industrials, un 27%. No cal ni dir que aquesta reducció ha suposat un impuls per a la indústria i ha alegrat la butxaca del consumidor.

Dissortadament, el govern del PP ha comès dos errors.

En primer lloc, les tarifes aprovades han estat cada any una mica més baixes que les necessàries per compensar les companyies elèctriques dels costos que la legislació els reconeix. Això significa que a partir del 2000 entra en escena un nou concepte: el "dèficit de tarifa", una quantitat que l'Estat accepta que les elèctriques han de recuperar però que el govern, que segueix amb l'accelerador a fons malgrat que l'economia ja està a ple rendiment, no tradueix en augment de les tarifes.

En segon lloc, el govern ha dissenyat un mecanisme per determinar els costos de producció de l'electricitat que depèn massa del preu dels hidrocarburs. La demanda se satisfà primer amb les nuclears (que no poden parar), després amb les especials (eòlica, solar, etc.), després amb les de carbó espanyol, les hidràuliques i, finalment, amb les centrals de gas i fuel. El preu de tots els kWh produïts es determina pel cost d'aquestes darreres. No cal ni dir que les elèctriques propietàries de nuclears i de salts d'aigua s'han protegit de la possibilitat d'un kWh massa baix: el govern els ha reconegut el dret a amortitzar aquestes inversions (els denominats CTCs). Ara bé, ningú no ha protegit el consumidor de la possibilitat d'un preu del petroli massa alt.

Els governs del PSOE hereten aquests problemes i els agreugen encara més.

En primer lloc, la possibilitat de fixar unes tarifes més baixes que el cost de producció, deixant la diferència com un deute que algú pagarà, els anima a incloure dins els costos reconeguts (però no retribuïts) unes substancioses subvencions a la producció d'electricitat eòlica, solar, etc., que converteixen Espanya en el país líder en aquesta matèria. Poc els importa que la tecnologia sigui, en la major part dels casos, estrangera si empreses com Abengoa, ACS i Acciona es converteixen en gegants de la generació especial .

En segon lloc, i amb gran satisfacció de les elèctriques convencionals (nuclear i hidràulica), el preu del petroli es dispara a partir del 2005 i encareix la producció a les centrals de gas i fuel i eleva, per tant, els costos reconeguts per a tots els productors.

Els governs del PSOE es veuen obligats a encarir l'electricitat. Primer, tímidament; després, a mesura que el "dèficit de tarifa" es descontrola, més decididament. L'herència que entreguen al nou govern del PP és desoladora: la tarifa domèstica un 14% per sobre de l'alemanya, la industrial un 20% i un deute de 24.000 milions d'euros.

El govern del PP ha suprimit les subvencions a noves centrals de generació especial i es debat sobre què fer per fer front a la situació: apujar encara més les tarifes, gravar els beneficis extraordinaris de nuclears i hidràuliques, gravar la gasolina, que l'Estat assumeixi part del deute... En qualsevol cas, el lamentable resultat de tot plegat és que Espanya gaudia de preus baixos quan les coses anaven massa bé i els té alts quan les coses van massa malament: un disbarat.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT