I si fem unes eleccions?
No sé vostès, però des de l’any 2012 ja he perdut el compte de les convocatòries electorals que acumulam de forma frenètica. Les eleccions autonòmiques, com les del País Valencià o les de les Illes Balears, comicis sobiranistes com els de les legislatures del president Artur Mas, que varen destacar per la seva convulsa brevetat i que fins i tot varen comprendre un 9-N que no van ser exactament unes eleccions ni un referèndum sinó que va ser, bé, el 9-N, i finalment, i de moment, un 20-S que va acabar en el famós pas al costat del mateix Mas a causa de la pressió d’una CUP que mesos després s’ha carregat els pressupostos, cosa que ens pot portar, qui sap, a unes noves eleccions.
Ara bé, si hem de parlar de legislatures no ja breus sinó més aviat ridícules hauríem d’assenyalar les eleccions que han protagonitzat els partits espanyols per a aquest mateix diumenge, i que ja n’anuncien unes de terceres per al proper mes de novembre, amb tota la imatge i el prestigi internacionals que això aporta a la marca Espanya.
Eleccions a cabassos, doncs, que per alguna cosa constitueixen la festa de la democràcia i són l’oportunitat d’escoltar la veu de la societat. Una societat que s’ha vist colpejada en els últims anys per la destrucció d’aquella classe mitjana que sostenia l’anomenat estat del benestar, mentre, això sí, li queia una campanya electoral damunt d’una altra.
Pot ser que al final hàgim de ser els mateixos ciutadans els que convoquem unes eleccions, o una ILP, o algun procediment semblant, per plantejar una moció de censura als dirigents que ens han portat a aquesta situació esperpèntica, que no són tots, per descomptat, però sí alguns. I ja no parlo de situacions internacionals com la que es va viure ahir al Regne Unit, o la que existeix als Estats Units, amb un candidat com Donald Trump. ¿Unes eleccions contra la mena d’eleccions que varen dur paios com Margallo o com Fernández Díaz al poder? Ja sé que és una fantasia, però potser no estaria malament.
Aquestes eleccions les podrien supervisar, no cal dir-ho, el ministre Jorge Fernández Díaz, amb el seu profund i delicat sentit espiritual, i, no cal dir-ho, el magistrat i director de l’Oficina Antifrau, Daniel de Alfonso, que ahir va recitar, davant d’una comissió parlamentària, una autèntica ària d’insults, grolleries, atacs a la intel·ligència i fins i tot als sentiments més bàsics i honestos dels ciutadans que senzillament no el retraten a ell com un individu miserable sinó que el converteixen en un candidat igual a unes de les incomptables eleccions que sofrim. Per això és necessari fer unes eleccions contra aquesta mena de sistema electoral, i ara espero que se m’entengui bé.
