Publicitat
Publicitat

Quan tot falla, menys les xarxes socials

Dijous 19 d'abril. 11.23 am. Inicio el meu viatge a la planta 4 de la T1 de l'aeroport del Prat. Entro a l'ascensor. L'accés a la terminal és a la segona planta i premo el botó corresponent, però després d'unes quantes atzagaiades la màquina s'atura marcant en la finestreta lluminosa una destinació impossible: planta 8, i només n'hi ha 7! Llums fora, per afegir-hi una mica més d'ambient. Sort del mai prou elogiat ni valorat iPhone. L'aplicació d'acomodador de cinema em serveix per saber quin botó he de prémer. El primer que intento fer és marcar, novament, el pis de destí, però l'ascensor ha decidit que ja no es mou més. Marco també el 0, per si de cas; quan ets en una màquina suspesa en l'aire, tocar de peus a terra proporciona una sensació de confort important. Res, la màquina ha dimitit. No respon a cap tecla, ni la d'obrir portes ni a cap altra. Torna la llum, que sempre s'agraeix. Premo l'intèrfon i una bonica veu enllaunada m'informa en la lengua del imperio : " ThyssenKrupp Elevadores: este dispositivo es de uso exclusivo para los equipos de rescate cuando el ascensor se encuentra en avería ". A banda del fet que repetir la marca de l'artefacte que entra en fallida em sembla una estratègia de màrqueting de dubtosa eficàcia, que l'intercomunicador que hi ha dins l'ascensor sigui d'ús exclusiu per als equips de rescat no deixa de ser estrany, sobretot tenint en compte que qui ha quedat atrapat convindria que pogués comunicar-se amb l'exterior. Semblaria lògic pensar que l'intèrfon és per fer-ho, i encara ho seria més pensar que hi ha equips de rescat. Però no és així. És una estafa: només serveix perquè maleeixis els ossos de la marca en qüestió i pensis que en el món de l'art, els diners i el paper cuixé -els Thyssen- i en el de les cafeteres -els Krupps- potser els va millor que en el dels ascensors, on la seva eficàcia és francament millorable. La gravació -8,8 segons de missatge que es clava al cervell amb la possibilitat real que causi efectes de caràcter irreversible en la víctima- entra en un bucle infernal insuportable. Ressonen al meu cap els versos de Dante a l'inici del seu viatge a l'infern: "Lasciate ogni speranza, voi ch'entrate ".

Veient que no hi ha comunicació possible (les retallades també arriben a l'ascensor en moments d'emergència?) faig sonar l'alarma. Passen uns minuts -12 per ser exactes- i com que no sembla que ningú s'adoni de la situació, entro a internet i busco -amb dificultats perquè només tinc una ratlla de cobertura dins l'ascensor- el telèfon de l'aeroport. Però, esclar: "Nuestras líneas están ocupadas ". Truco a casa, però el telèfon es talla. Gravo un petit vídeo i el penjo al Twitter (11.35) i al Facebook (11.42), respectivament. La resposta va ser immediata: no estava sola al món! Diversos RT, DM i missatges d'ànim es van produir amb celeritat. Alguns usuaris de Twitter, buscaven, inútilment, cridar l'atenció d'Aena via menció directa. Almenys algú sabia que era allà dins tancada i es comunicava amb mi. Cerco el telèfon de la policia de l'aeroport a Sant Google i quan hi truco la resposta no pot ser més decebedora: " Le paso con mantenimiento ". Però a les 11.48, vint i dos minuts després d'entrar a l'ascensor, ningú contestava ni a l'intèrfon ni al telèfon. Tot això amb la bonica companyia de fons de l'alarma a tota potència -d'un so intensíssim que se t'incrusta als timpans- i la veu robotitzada gentilesa de ThyssenKrupp que no es cansa de repetir el seu missatge inútil: què es pensaven, que estava fent turisme d'interior?

A l'aeroport ningú semblava adonar-se del que estava passant. Ni tan sols la policia que, resignadament, com si fos una centraleta de grans magatzems i hagués demanat que em passessin amb cotilleria, m'informa que a manteniment no li contesten. Abans la literatura, ara el cinema: per moments la història del cinema espanyol més surrealista em va passar fugaçment pel cap. S'imposaven mètodes més dràstics i d'un nivell de sofisticació tecnològica més baix: vaig iniciar els crits d'auxili i les puntades de peu a les portes. Res de res. Sort que no pateixo claustrofòbia -una amiga gallega em va dir que havia d'haver captat l'atenció de la policia dient que patia del cor i que estava a punt de tallar-me les venes amb una targeta de crèdit-. Però no vaig tenir un doll d'imaginació tan fèrtil, la veritat. Més aviat estava angoixada per si perdia l'avió i no podia volar a la Corunya i fer els cursos que tenia compromesos aquella tarda. El meu vol sortia a les 12.20 i ja eren les 12 del migdia i encara no havia pogut ni arribar a la terminal. 37 minuts després de crits i cops, amb l'acompanyament de la simfonia per a alarma i veu metàl·lica, alguna ànima caritativa va avisar un vigilant del pàrquing Saba i amb un rossinyol (ho sabien que s'anomena així el ferro prim i llarg doblegat per una punta que serveix per obrir panys?) fent palanca em van alliberar. L'ascensor estava suspès entre dos pisos i vaig haver de saltar fins a terra, treure la maleta i, ai las, pujar a l'ascensor del costat perquè havien obert des de la banda del pàrquing i no pas de la terminal. 12.10 h: control de passaport, sabates fora, cinturons fora, ordinadors fora... i la bona fortuna que et toqui de porta la B56, quasi a 10 minuts a pas lleuger, del passadís de la T1. Miraculosament vaig arribar a temps perquè Vueling encara enviava maletes a la bodega de l'avió, atès que ja no hi cabien a bord i el vol va sortir amb retard. Breu reflexió final: quan tots els mecanismes de seguretat previstos havien fracassat, només van funcionar les blasmades xarxes socials. La Cursa de Bombers es corria aquell cap de setmana, però sens dubte jo ja havia guanyat la meva!

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT