El futur sonor (bum, crac) dels informatius (nanoniano)
Fent zàping enganxo a Cuatro un programa que es diu Esclavas i, abans de canviar, sento que una prostituta explica: “La noia va aparèixer decapitada pel seu propi proxeneta”. Mentrestant, sona una música dramàtica de fons i, en el moment en què es diu “decapitada”, se sent com un cop de timbal profund, gairebé un canó. No entenc aquesta utilització dels recursos propis de la ficció per sobresubratllar el que ja és de per si prou colpidor. ¿Temen que no n’hi hagi prou, amb la simple realitat d’una decapitació, que cal posar-hi bombo i platerets?
Ja fa temps que, en molts informatius, el bloc d’esports el serveixen amb una fanfàrria que faria les delícies dels fans de John Williams i les seves -ho sento- embafadores bandes sonores. I, als reportatges (dits) d’investigació, en comptes de ser una finestra a la realitat, l’espectador es troba enfrontat a un marejant mostrari d’efectes sonors, cortinetes dramàtiques i violins en stacatto.
És evident què vindrà després: l’adopció d’aquestes musiquetes emfàtiques per part de la resta dels noticiaris. Per anar-los acostumant, els avanço com anirà la cosa. “Mariano Rajoy convoca (tararííí!) les cinquenes eleccions en dos anys (tararààà!!!) en no aconseguir un pacte de legislatura (muec, muec, muec, muoooooc!)” O bé: “El ministre Jorge Fernández Díaz (psssst!) ha sigut enxampat (psssst, psssst!) trencant els vidres de la seu d’ERC a cops de pedra (clinc!, crac!), cosa que ha provocat la seva promoció immediata a vicepresident primer del govern (ba, da, bum!)”. I un tercer exemple: “El PSC presenta la seva proposta número 29 de model territorial, que no inclou cap referència a consulta, referèndum o urnes de cartró, metacrilat o porexpan (nanoniano, nanonianooooo)”.
Recordo que un dia, al TNC, un personatge feia el gest d’apunyalar-ne un altre. L’home queia estès a terra tot i ser evident que no hi havia hagut contacte entre el ganivet de l’agressor i el seu cos. “Apa! S’ha notat que no l’ha apunyalat de veritat”, va ser l’espontània i sonora queixa d’un adolescent que tenia assegut a la fila del davant. Em va semblar que era indicatiu de com els espectadors que vénen exigeixen versemblança total a la ficció -convenció?, simbolisme?, bah!-, de manera que la realitat els acaba semblant massa insípida i per això cal puntuar-la amb musiquetes a cada moment. Aquest gaspatxo d’efectes sonors massa sovint emmascara llacunes periodístiques o de guió. I busca generar respostes emotives, no pas intel·lectuals. La qual cosa és una manera com qualsevol altra de fer política, per cert.
