Publicitat
Publicitat

Quan érem genocides (II)

El 29 d'agost del 1911 el comissari de la petita localitat d'Oroville, Califòrnia, va topar-se amb un aborigen espellifat i famolenc. Una visió insòlita si tenim en compte que feia dècades que els indígenes havien desaparegut de la regió. L'home, esmaperdut, només deia en el seu idioma: "Sóc Ishi, l'últim dels yahis".

La setmana passada vam començar una sèrie d'articles dedicats als genocidis. I ho fèiem amb el cas de la Tasmània del segle XIX pel que tenia de paradigmàtic. L'experiència històrica ens diu que per exterminar del tot un grup humà, encara que sigui poc nombrós, calen tres condicions mínimes. Una, la percepció sociològica: la distància cultural entre executors i executats ha de ser tan gran que permeti considerar que les víctimes són infrahomes o inhumans, de manera que la seva mort no generi culpa moral. Dues, el marc diplomàtic: la comunitat víctima ha de ser irrellevant en l'àmbit internacional, sense aliats exteriors que intercedeixin per ella. I tres, que el genocidi es dugui a terme en embuts geogràfics, preferentment illes, de manera que als perseguits se'ls neguin rereguardes per escapar.

El genocidi modern té una història. I el seu inventor va ser un veí que coneixem molt bé: Castella. Al segle XIV va començar la invasió de les Canàries, assaig general per a la conquesta americana. En menys d'un segle el poble autòcton, els guanxes, van desaparèixer. Però no hauríem de ser gaire severs amb Castella. Com vam veure la setmana passada, els fills de Milton i Shakespeare han estat tan cruels, o més, que els de Góngora i Cervantes.

Però tornem a Ishi, l'indi d'Oroville. Les autoritats no sabien ben bé què fer-ne, així que van deixar-lo en mans d'un jove antropòleg de barba i bigoti negre, Alfred Kroeber. Gràcies a una de les amistats més sensibles del segle XIX (és increïble que Hollywood encara no n'hagi fet la pel·lícula), Kroeber va aconseguir entendre Ishi i explicar el món, la tragèdia dels yahis. El que és extraordinari del seu genocidi, i per això el destaquem avui, és que obvia la tercera llei.

Califòrnia és un territori immens: com és possible que amb tants amagatalls els yahis acabessin anihilats? La resposta és que el cas yahi exemplifica la capacitat destructiva del capitalisme salvatge. I és que el genocidi dels yahis no va ser obra de cap aparell estatal, sinó, per dir-ho així, de la iniciativa privada.

Els yahis tenien una existència relativament pacífica fins que es va descobrir or a Califòrnia. A partir d'aquell moment van ser caçats per hordes de miners que els consideraven un obstacle entre ells i la seva avarícia. Els tirotejaven allà on els trobaven, i per remot que fos l'indret els miners arribaven a tot arreu. Quan Ishi era jove ja només quedaven 200 yahis vius. Anys després la tribu s'havia reduït a quatre supervivents: Ishi, la seva mare, un vell i una dona malalta. I poc després només continuava amb vida ell, Ishi, l'últim yahi. Durant dècades va vagar per les muntanyes, menjant antílops i salmons, fins que aquell agost del 1911 va dirigir-se a un poble habitat per blancs. Per què? Segurament perquè n'estava fart. L'home és un animal sociable; s'estima més la companyia del seu assassí que una solitud infinita.

Kroeber, molt encertadament, va convertir la relació en un diàleg, i així cadascun va explicar a l'altre com era el seu món. Contra el que sembla previsible a Ishi no el van impressionar gaire els avions ni els gratacels de San Francisco. "Els espadats de la meva terra són més alts i les àligues volen més amunt", afirmava, però en canvi es delia pels tramvies: "Tenen un aspecte magnífic i el soroll que fan es deliciós". Ishi va viure els seus últims anys al Museu Etnogràfic fins que va morir per tuberculosi el 1916.

Si l'acte més horripilant que pot fer un individu és matar-ne un altre, el pitjor acte que pot cometre una societat és assassinar una altra societat humana. Per això el cas d'Ishi causa tanta esgarrifança moral, perquè ens fa intuir que van existir dotzenes de societats com els yahis, exterminades però sense un Ishi que ens relatés la seva agonia. És com si l'Occident del segle XIX fos un d'aquells psicokillers que han matat tantes víctimes que ja no recorden ni com es deien. I aquí la gran ironia: mai no sabrem com es deia Ishi. En la societat yahi mencionar el nom propi a gent aliena era tabú, així que Kroeber li va dir que es deia Ishi, o sigui, la paraula que en el seu idioma significava home . L'últim.

[En aquests dos capítols hem parlat del genocidi com si fos un patrimoni d'Occident. La setmana que ve la dedicarem a l'únic cas en què un poble primitiu va anihilar una societat europea.]

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT