El govern d’Espanya es retrata
La catàstrofe humanitària dels refugiats que intenten arribar a Europa de la manera que sigui no tan sols està posant en evidència una vegada més el sentit de la UE (ara com ara, cap ni un) sinó també la qualitat moral, i directament la dignitat humana, dels nostres dirigents. El repartiment de quotes de refugiats per acollir a càrrec de cadascun dels estats membres ha obert una tenebrosa caixa dels trons, en què l’executiu de Mariano Rajoy s’ha singularitzat per la seva fredor i el seu menyspreu, directament, per la vida humana. La imatge d’un infant mort en una platja els deixa indiferents, i les notícies sobre migracions massives amb milers de persones que s’hi juguen la vida es veu que els resulten jocoses.
No és des d’un sentit de l’humor completament obscè que es poden entendre les paraules del ministre espanyol d’Exteriors, aquest José Manuel García-Margallo, que gosa puntualitzar que, abans d’acceptar quotes de desvalguts, hauríem d’aclarir si vénen en qualitat de refugiats o d’immigrants. Ja posats a fer, jo els etiquetaria com a turistes, atès que es tracta d’una munió de persones que estan disposades a morir per arribar a les nostres costes, i a un preu decididament low cost. També és digne de menció el fet que molts municipis s’ofereixin voluntàriament com a ciutats refugi, però que l’executiu de Rajoy els prohibeixi literalment aquesta iniciativa perquè aquesta és, una vegada més, “una competència exclusiva del govern d’Espanya”, en paraules de la mel·líflua (però perillosíssima) vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría...
Espero que si demà em trobo un captaire al carrer i m’agafa per donar-li un euro, no vingui algú del govern espanyol a recriminar-m’ho. Des del punt de vista del PP, Espanya és un país que funciona a la perfecció (gràcies a ells, per descomptat), si no fos per aquesta mania dels pobres a ser pobres. A més dels quatre milions i mig d’aturats, amb tots els drames personals i familiars que això comporta, només faltaria l’arribada d’uns quants milers de persones que fugen de la guerra, en alguns casos (com el de l’Iraq) auspiciada per, ehem, un govern espanyol del PP. Òbviament, faria lleig, i a les portes d’unes eleccions no convé ensenyar segons quines vergonyes. El problema és que encara no han entès que, l’any 2015, el que veiem o el que no veiem ja no depèn de les seves miserables decisions. El que sí que hem entès, com ja hem repetit alguna vegada, és que l’actitud del PP amb els més desafavorits la va resumir a la perfecció la diputada Andrea Fabra, filla d’un president de la Diputació de Castelló que va construir un aeroport on encara no hi ha vols regulars i que actualment es troba a presidi: “ Que se jodan ”, va dir la nena. Tota una política sobre la pobresa. La crisi dels refugiats no tan sols ens ha confirmat que estem governats per incompetents, cosa que ja sabíem, sinó també per males persones, cosa que sospitàvem però que ens resistíem a creure. Sincerament, i no vull ser demagògic, voldria veure algun d’aquests dirigents dins algun d’aquests camions o vaixells de la infàmia. I que des d’allà dilucidin si són refugiats o immigrants.
