Okupes i ocupes
1. EL SOROLL. A Barcelona la història del moviment okupa és llarga. Des de la Kasa de la Muntanya fins a Can Vies, les seves icones estan presents en la geografia urbana. Acostumen a ser notícia quan hi ha un desallotjament, amb els consegüents enfrontaments amb la policia. Aquests dies els okupes han tornat a escena pels aldarulls que han seguit al compliment per part de la policia de l’ordre judicial de fer-los sortir del Banc Expropiat. Aquest episodi ha coincidit amb la campanya electoral i amb la presència a l’Ajuntament com a alcaldessa d’Ada Colau, provinent dels moviments socials. Aquesta doble coincidència ha fet que els partits conservadors i els mitjans de comunicació principalment espanyols hagin magnificat els esdeveniments. Es tractava de fer creïble la inversemblant idea que Barcelona és una ciutat fora de control per reforçar el discurs que Catalunya està en mans de la frivolitat: la dels comuns que governen la capital i la dels independentistes que governen el país. Alguns no suporten que els moviments socials -que no formen part dels amics i coneguts de sempre- toquin poder, perquè on és més viu el sentiment de classe és a les elits. Lévi-Strauss deia que una societat que no és capaç de generar la seva pròpia negació i d’assumir la transgressió té poc futur. De fet, la capacitat de gestionar el conflicte és l’ànima que dóna vida a la democràcia.
El soroll mediàtic sobre el Banc Expropiat s’apagarà aviat. Perquè uns aldarulls limitats a uns pocs carrers que en pocs dies han perdut força no permeten fer versemblant la idea d’una Barcelona incendiada i fora de control. Se n’ha de viure molt lluny per poder-s’ho creure, o molt aïllat i carregat de prejudicis. I perquè l’acord sembla proper i, en la mesura que el Banc Expropiat torni a la normalitat, deixarà de ser motiu de polèmica.
2. ELS SILENCIS. Però paga la pena parlar d’aquelles coses sobre les quals sovint es fa silenci. El moviment okupa té una història d’activisme social vinculada als barris on s’instal·la i, generalment, una bona relació amb l’entorn. El Banc Expropiat, fruit de l’explosió bancària que tants diners ha costat als ciutadans reparar, és un exemple de com es pot donar ús social a un espai en desús. Però també és cert que cal distingir els okupes (amb k) dels ocupes (amb c). Els okupes com a moviment social de les trames d’ocupació que acaben amb comportaments semimafiosos, amb advocats negociant l’extorsió amb els propietaris. No són els mateixos, encara que alguns ho vulguin fer creure.
I també s’ha de parlar de la qüestió de la violència. ¿Hi ha realment una radicalització? Globalment la violència activista ha baixat a Barcelona en els últims temps, malgrat que la violència de determinades polítiques d’austeritat podria servir de coartada ideològica per justificar-la. En el cas del Banc Expropiat és evident la correlació directa entre acció policial i reacció violenta. I és legítim reflexionar sobre si hi ha o no desproporció en l’acció policial, sobretot en vista d’altres experiències recents. El cap de setmana hi havia preocupació perquè es temia un increment de la violència. S’esperava una arribada d’activistes de fora que pogués agreujar la situació. No ha sigut així. El moviment okupa no ha volgut posar en perill la seva relació amb el barri i s’ha anat obrint una via de negociació, vencent la resistència del sector més anarquista.
Ha xocat que l’alcaldessa, provinent d’aquest món, no hi tingués mecanismes d’interlocució. L’alcalde Trias, d’amagat dels okupes, va pactar amb la propietat el pagament del lloguer. Sota pressió d’any electoral, volia evitar un conflicte fos com fos. Però justificar el contracte per la certesa que el desallotjament dels okupes ocasionaria disturbis i aldarulls és una invitació al xantatge. L’alcaldessa va decidir deixar de pagar i la via judicial va refer camí. I l’Ajuntament no ha sabut buscar una sortida fins que ha esclatat el conflicte al carrer. També per a l’alcaldessa hi ha una lliçó a aprendre: quan es fa un pas cap a les institucions, també es genera la pròpia negativitat; sempre hi ha qui, des de fora, vol marcar les diferències amb els de dins. “Els polítics no tenen autonomia per decidir”, he sentit a la porta del Banc Expropiat.
