Publicitat
Publicitat

La mida de les nacions i la crisi

El llibre Mida de les nacions (LID ed, 2008), d'Alesina i Spolaore, ja ens dóna bastantes claus de com la crisi econòmica i les maneres de sortir-ne es poden entrellaçar amb les característiques dels estats nació sobre les quals se sustenten les seves polítiques econòmiques. En tot cas és important no confondre's -en aquestes qüestions de mida- amb el procés de descentralització de l'administració pública respecte dels poders autònoms que comporta la sobirania econòmica d'un estat. Aquesta sobirania existeix tot i viure en un món d'interdependències. Interdependències que s'han d'entendre entre iguals i no com a resultat de jerarquies que supediten àmbits competencials; que segueixen la lògica d'actuar en benefici públic i de manera fiscalment responsable, i per tant resultat d'una avaluació i, si és el cas, d'un pacte entre iguals, amb una relació d'intercanvi lliure i esquemes voluntaris de divisió del treball que sumin beneficis.

La manera com la mida dels estats interfereix en les possibilitats de sortida de la crisi no té una lectura simple. Davant de la situació actual, la visió macroeconòmica està majorment lost in translation , però sabem, gràcies als que creuen en la necessitat de donar una empenta a la demanda comercial substituint l'activitat pública per la privada -que està enfonsada-, que la pèrdua de mida resta efectivitat a les polítiques keynesianes de despesa, i més tenint en compte la major propensió a importar que requereixen els estats petits, amb filtracions i externalitats cap a territoris veïns. L'autosuficiència per definició és menys probable amb un estat de mida menor. El mateix passa amb l'endeutament: la pèrdua de mida d'un estat tampoc semblar sortir afavorida amb polítiques contracícliques com a conseqüència de la major dificultat d'accés al mercat de capitals i de control de la seva política monetària.

Per altra banda, i pels que creuen que la crisi respon a un problema d'oferta que només se soluciona amb més competitivitat -enfront els que creuen que l'estat superarà la crisi amb un mercat més gran, amb més demanda que asseguri el consum-, als dubtes abans esmentats s'hi afegeixen els relatius a l'eficiència, és a dir, al cost relatiu de provisió de serveis vinculats a suposades economies d'escala i abast. Aquests problemes apareixen malgrat el potencial d'eficiència més gran que es podria derivar de més proximitat entre govern i ciutadans d'un país més petit.

Resta en tot cas precisar a què ens referim quan parlem de la mida; en termes de què?: població, renda, capital humà, incidència... Aquesta mida té, en efecte, paràmetres diversos en una economia globalitzada: els estats ara en dificultats i intervinguts tots plegats suposen un 7% del PIB de la Unió Europea, però la reestructuració del deute grec (3%) pot tombar l'euro com a conseqüència dels efectes de les primes de risc a tercers, la generalització de comportaments oportunistes o les pèrdues bancàries de cobertura garantida -a sufragar per tercers països-. Per tant, si no es realitzen les transferències necessàries per cobrir el deute (el Fons Monetari Internacional demana a la UE aportacions entorn els 30.000 milions d'euros), es pot generar la fallida de passius que acabarien representant deu vegades les aportacions de salvament que avui es necessiten.

Tot i això, encara resten dubtes seriosos de com els estats grans poden fer polítiques econòmiques i fiscals que siguin adequades a les realitats locals, especialment quan aquests estats constitueixen clusters homogenis en si mateixos, i força diferenciats d'altres territoris, atenent a les necessitats dels seus agents econòmics i al servei del benestar comunitari. Les majories deuen respecte a les minories, i això en una política globalitzada no sempre es respecta. Ho observem avui en el conjunt del Unió Europea, amb un clam prou definit del mateix Estat espanyol, i a dintre d'Espanya, en algunes comunitats autònomes que tenen la seva pròpia agenda de reactivació i que es veuen condicionades per un marcs d'una política econòmica uniforme.

En definitiva, davant de la proposta actual de recentralitzar els poders autonòmics davant de la crisi, hom pot contraposar-hi la necessitat de treure part del llast de les polítiques centralistes d'estats grans que, amb la seva manca d'especificitat i sensibilitat, condicionen la competitivitat i el benestar. La mida de les nacions, com diuen Alesina i Spolaore, importa cada vegada menys en economies que es volen obertes i globalitzades.

El que sí que importa és la capacitat que tinguin, dins del marc general de la interdependència mundial, de construir alternatives a partir de les seves pròpies especificitats.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT