Publicitat
Publicitat

Míster B.

Un missatge equivocat

És probable que aquest sigui un article impossible: pretén ser una reflexió serena sobre un club que no és el meu. L'escric amb el prec que sigui rebut com una aportació amistosa des de fora. A vegades, escoltar els que no pensen com nosaltres resulta útil per saber com som percebuts.

El cas és que m'han impactat les paraules del davanter de l'Espanyol Luis García -"Quan llegeixes segons quines coses veus l'odi que es té cap a aquest club"-, rematades dies més tard pel conseller delegat, Joan Collet: "El que s'està fent amb l'Espanyol és un apartheid".

No vull entrar en els greuges que deuen haver provocat aquesta escalada verbal. No dubto que deuen tenir raons per queixar-se, però tant si són raons reals com si són exagerades, crec que l'Espanyol està cometent un error que no voldria per al meu equip. Jo fugiria de tot el que fos presentar-me com una pobra minoria perseguida.

Primer, perquè no és una imatge atractiva. No convida a entrar gent de fora. La gent vol ser dels que guanyen, no d'un grup que es cohesiona a base d'enemics.

Segon, perquè en contra del que podria semblar, no ajuda a enfortir el sentiment perico: el fa Barçadependent. Tant queixar-se del cas que tothom li fa al Barça i resulta que al final la comparació constant amb el veí es converteix en un element cada cop més gran de la identitat pròpia. Que si el sentiment no es pot comprar amb diners, que si no sou l'adversari, sou l'enemic, o referir-se al Barça com "l'altre club de la ciutat", que és una brometa que ja cansa i denota complex d'inferioritat.

I tercer, perquè tapa els èxits de l'Espanyol: acaba d'estrenar un estadi que li dóna una dimensió moderna i de club amb recursos propis. És en zona Champions, amb una plantilla plena de jugadors del planter amb un enorme futur, entrenada per un home de la casa que cau bé a tot arreu. Fa unes setmanes, l'Espanyol va sortir a totes les teles del món en haver correspost amb elegància al record que Iniesta va tenir amb Jarque a la final del Mundial. Quin geni de la comunicació corporativa en comptes de repetir fins a l'infinit el gran moment de la seva empresa, es dedicaria a posar-se a la defensiva i a parlar d'odis i d'apartheids?

Jo no voldria que el meu club oblidés les lliçons de la història. Les dues Copes del Rei guanyades recentment per l'Espanyol van fer sortir pericos de sota les pedres. Les dues finals de la Copa de la UEFA dramàticament perdudes als penals (jo vaig portar el programa del matí de la ràdio pública de Catalunya a Glasgow) van desencadenar una allau de simpatia per a la causa blanc-i-blava, fins i tot entre alguns culers. Aquest és el camí.

Parlo per experiència. Sóc català i fa més de quaranta anys que vaig al camp del Barça. Sé el que és cedir a la dolça temptació del victimisme, però també sé que amb aquesta actitud no sedueixes, i el que és pitjor, no guanyes. Sobretot, perquè quan el rival més gran és el teu veí i és més fort que tu, les teves queixes li fan pessigolles.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT