Publicitat
Publicitat

El món d'ahir

El títol de l'article, ja ho veuen, és el mateix que el del cèlebre llibre de Stefan Zweig, i l'anàlisi que ve a continuació també hi remet. Fa 70 anys, el 22 de febrer del 1942, l'escriptor austríac d'origen jueu es va suïcidar a Petrópolis, al Brasil, juntament amb la seva esposa. Tots dos estaven convençuts que els exèrcits de l'Eix acabarien triomfant arreu del món i que l'exili no els hauria servit de res. Pocs mesos després, però, la guerra va donar un tomb a favor dels aliats, i van anar caient, en aquest precís ordre, Itàlia, Alemanya i el Japó. El 1944 va aparèixer pòstumament el llibre de Zweig, que durant la dècada del 1920 havia estat un dels escriptors més populars de l'àrea cultural germànica, així com un dels intel·lectuals més reputats d'Europa. El món d'ahir fa referència a l'Imperi Austrohongarès i, en general, als règims centreeuropeus del darrer terç del segle XIX. Tal com ho explica Zweig, es tractava d'un món encarcarat però segur; obsolet però també vigorós; antiquat i alhora actiu. Era un món previsible, amb tot el que això té de bo i de dolent. A final de la dècada del 1930, però, el món esdevingué un espectacle vertiginós, canviant, histèric. Durant les Olimpíades del 1936, a Berlín, la comunitat internacional s'emmirallà amb el règim de Hitler no perquè fos nazi, sinó perquè resultava irresistiblement modern. Ja no interessava el món d'ahir : era el passat immediat, i es veia com una cosa irrecuperable. El passat remot sempre fa gràcia; el recent té poc atractiu.

Quin és el nostre món d'ahir ? És a dir: en quin període històric ubiquem les nostres referències al passat immediat? És probable que la majoria facin referència a coses esdevingudes ara fa tot just 50 anys. El món que a la vegada enyorem i ens fa nosa és tot just aquell. És el món del punt àlgid de la Guerra Freda (a l'octubre farà 50 anys de la crisi dels míssils cubans), el del Concili Vaticà II, el del primer disc dels Beatles, el dels programes televisius d'èxit més o menys massiu... Fins i tot les persones que van nèixer després encara poden percebre aquella realitat com una cosa que simultàniament afecta el nostre present -fins i tot en l'aspecte sentimental- però ja forma part del passat. El paral·lelisme amb la percepció de Zweig és molt gran... i igualment enganyosa. En efecte, una de les coses que criden més l'atenció de l'escriptor austríac és que faci abstracció de coses tan importants com la guerra francoprussiana o els pogroms contra els jueus que es van dur a terme a l'est d'Europa, inclosa la Rússia tsarista. Zweig critica el seu present (la dècada del 1930 i començaments de la del 1940) a còpia d'idealitzar un passat que, en realitat, mai no va ser així. És probable que nosaltres estiguem repetint la jugada.

Existeix una percepció amable de la Guerra Freda, probablement gràcies a les pel·lícules de James Bond i coses per l'estil. També s'han idealitzat fins al deliri determinades manifestacions de la cultura popular, que tenen exactament el mateix grau de putrefacció estètica i intel·lectual que les d'ara. Des d'una perspectiva política, però, el més rellevant és aquesta mirada amnèsica cap a tot el que va representar en realitat la Guerra Freda. L'any 2001, arran dels atemptats contra les Torres Bessones, aquest record distorsionat va arribar a extrems delirants: enyoràvem un món que, senzillament, no va existir. La idea -acomodatícia, com totes les percepcions retrospectives- segons la qual "no podia passar res perquè les dues potències s'apuntaven mútuament amb el seu arsenal atòmic" és ben bé ridícula. No va passar res, és cert, però entre el 15 i el 28 d'octubre del 1962, ara fa 50 anys, hauria pogut passar qualsevol cosa. De fet, li va anar de molt poc que no es produís una confrontació que hauria transformat la Segona Guerra Mundial en una petita brega de pati d'escola.

Des d'una perspectiva econòmica el nostre món d'ahir va ser pròsper, sens dubte, però va provocar, per exemple, un dels èxodes massius més importants de la història: el del món rural a la ciutat. A dia d'avui pot semblar que tot allò van ser flors i violes, però ningú no abandona casa seva perquè sí. Els grans desastres urbanístics que van malmetre les grans ciutats d'arreu d'Europa també provenen gairebé sempre d'aquella època, i les seves conseqüències encara són espantosament visibles en molts llocs. En definitiva: és ben cert que ens han tocat uns temps considerablement complicats, però això no ens faculta a idealitzar el nostre passat immediat amb la intenció de fer-los encara pitjors.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT