Les misèries de la monarquia
Dimarts a la nit, per commemorar el vintè aniversari de la mort de Lady Di, el Sense ficció va emetre el documental francès Lady Di contra Elisabet II. Un duel reial. Els francesos tenen certa tendència a posar la lupa sobre les famílies reials europees. Deu ser un efecte col·lateral de viure en una república. També era francès aquell documental sobre Joan Carles (El crepuscle d’un rei) que no hi va haver manera que s’emetés a Espanya. Segurament la distància geogràfica permet una anàlisi més valenta i objectiva, sense patir per les conseqüències. La directora d’aquest famós duel dins de la casa reial britànica, Caroline Benarrosh, està especialitzada en reportatges d’investigació periodística.
El to del documental és més aviat desenfadat. Fins i tot utilitza periòdicament dibuixos animats de la reina i Lady Di per representar el pols que van mantenir durant anys. Això, però, no li resta ni un bri de rigor. A través de testimonis propers a la reina i la princesa Diana (assistents personals, fotògrafs reials, confidents...), el documental aconsegueix un punt de vista bastant fred i equànime de totes dues i, el millor de tot, informació llaminera sobre els mals rotllos del Palau de Buckingham. És com mirar a través del forat del pany.
Només per veure les imatges del príncep Carles ballant esbojarrat al Carnaval de Rio amb una ballarina mig nua, ja val la pena. L’escena va provocar que la reina l’obligués a casar-se. Quan Lady Di es va voler fer enrere després del prometatge, ja no la van deixar: “Ara ja surts a les fotos dels tovallons de te”.
El documental es divideix en quatre etapes per explicar l’evolució de la relació entre la reina i la princesa Diana, de manera que s’entén molt bé com degenera el vincle entre elles i arriba el gran conflicte. Els testimonis entrevistats parlen sempre amb la famosa figureta de plàstic d’Elisabet II al costat, aquella que belluga la mà. Una al·legoria perfecta d’una reina rígida com la que perfilen. La història t’atrapa sobretot quan t’expliquen com Lady Di va saber utilitzar els mitjans de comunicació en benefici seu i ho exemplifiquen amb imatges.
Si comparem el recent documental de la HBO en què han participat els prínceps Guillem i Enric (Diana, our mother) amb aquest, tot encaixa. No són incompatibles. És com si fossin les dues cares d’una moneda: l’oficial retrata la part més pública, neta i amable. El duel del Sense ficció dibuixa les interioritats del palau, hi aprofundeix sense compassió i és més aspre, però mai es contradiuen. Això fa més sòlid el relat.
Tenint en compte que hauran de passar dècades perquè es faci un treball similar amb les misèries i la farsa de la casa reial espanyola, de moment anem fent boca entretenint-nos amb les altres monarquies.
