Publicitat
Publicitat

I si ens n'anéssim a la merda?

Una de les històries més patètiques i alhora fascinants del segle XX és la del vaixell Sèneca. A principis del segle passat Europa fregava l'abisme de la Guerra Mundial, així que un grup d'homes benpensants van fer-se la següent reflexió: i si busquéssim una causa comuna per a la humanitat?, un objectiu que aglutinés les potències en conflicte i que alleugés d'aquesta manera les tensions internacionals?

L'enemic comú existia: els derelictes. És a dir, vaixells que per un motiu o un altre havien estat abandonats per la tripulació en alta mar, però que en contra del que es pot preveure no s'havien enfonsat. Immensos volums morts que viatjaven a la deriva i eren un greu problema per a la navegació. Entre el 1887 i el 1891 se n'havien vist 957, i només entre el 1891 i el 1893 ja se'n van detectar 1.628. Aquests "assassins de la mar", com els coneixien els mariners, eren empesos pels corrents fins a les rutes comercials, cada cop més freqüentades. Una topada nocturna acostumava a tenir conseqüències fatals.

La iniciativa de fer un front comú per combatre els derelictes va ser molt ben rebuda. Els anglesos van aportar els seus derelict charts, mapes fins aleshores secrets que informaven de la possible ruta i posició dels derelictes coneguts, l'Hidrographic Service dels nord-americans va proposar un nou indicatiu de ràdio, l'R.C.E, que alertaria de la presència d'un derelicte a la deriva. Però el projecte més ambiciós va ser construir el Sèneca, un vaixell caçaderelictes que havia de ser sufragat per Rússia, Alemanya, França, Anglaterra i Portugal. El Sèneca es va fer a les drassanes de Nova York i el seu capità, escollit per unanimitat pels ambaixadors dels països que havien pagat el vaixell, va ser el comandant C.E. Johnston.

El 1912, doncs, el Sèneca va començar la seva carrera. Es dirigia allà on s'informava de la presència d'un derelicte i l'ensorrava a canonades o el remolcava a port. La veritat és que la vida del Sèneca va ser curta i més aviat anodina. Poc després, el 1914, va esclatar la I Guerra Mundial, i amb els oceans plens de submarins era una mica absurd mantenir un vaixell que havia de significar la concòrdia mundial. El Sèneca va ser desballestat i punt final. Però jo els deia que la història del Sèneca va ser apassionant, no que fos verídica. Perquè la premsa de l'època, que era gairebé tan pèrfida com l'actual, es va inventar una fi molt més rocambolesca. Segons la versió periodística el Sèneca va localitzar un derelicte, el casc abandonat del Frederic Roessner. El capità Johnston s'hi va apropar amb la intenció d'atrapar el derelicte amb un gruixut cable d'acer. Però durant la maniobra un cop de mar va fer que el Frederic Roessner colpegés l'estribord del Sèneca, amb tanta mala sort que li va obrir una via d'aigua de sis metres de llarg. Els tripulants del Sèneca van haver d'abandonar-lo a corre-cuita. Una gran ironia, oi? El caçador de derelictes caçat per un derelicte. I la cosa no acaba aquí, perquè quan els mariners ja eren als bots de salvament van presenciar una escena insòlita: el Sèneca no s'enfonsava. Es va allunyar, feliçment lliure d'homes que el governessin, seguint la ruta erràtica dels seus nous germans: els derelictes. Com ja els he dit tot plegat és fals, però la premsa no va poder resistir-se a descriure l'estampa del capità Johnston dret al bot de salvament, clamant contra el Sèneca: "Traïdor, traïdor!"

En qualsevol cas, falsa o no, la història del Sèneca em fa pensar en la del nostre Estatut: una causa comuna que posa d'acord les diverses forces polítiques i que al final tothom abandona i acaba a la deriva. Fins i tot el nostre capità Johnston, Maragall, també va acabar acusant de traïdor a algú (el PSC).

En fi, vénen temps magres, molt magres. I ja que avui toquen temes marítims, voldria destacar una notícia relacionada amb les illes de brossa. La contaminació marítima de residus plàstics és tan desmesurada que a l'oceà Atlàntic cada cop hi ha més illes artificials generades per l'aglomeració de detritus flotants. Poca broma: una d'aquestes illes és més gran que Cuba, amb un sòl compacte de fins a 15 metres de fondària. És a dir, gairebé habitable.

Segons el dret internacional les illes de merda encara no pertanyen a cap sobirania. Si és així, per què no enviem els nostres polítics a plantar la senyera a l'illa més gran? Podríem cedir l'honor a algun dirigent d'ICV, per això de l'ecologia. O encara millor: tots plegats podrien fer-se una foto de l'estil Iwo Jima. D'acord, seria una gran merderada, però seria la nostra merda. I veient el panorama que ens cau al damunt és per pensar-s'ho. Potser hi sortiríem guanyant i tot.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT