Publicitat
Publicitat

UN TAST DE CATALÀ

El nom de Déu en va

El nostre passat religiós fa que tinguem un munt de locucions lexicalitzades amb la paraula déu. Lexicalitzades vol dir que, tot i que les formen dues o més paraules, funcionen com una de sola.

Tota lexicalització passa a ser candidata a l'aglutinació, que reflecteix en la grafia el que la intuïció ja ens diu, i fa més àgil i clar l'ús de la forma. En aquest cas, a més, la fa de més bon pair per als ateus militants enfosquint-ne l'origen.

Adéu i adéu-siau són aglutinacions normatives relativament modernes. La Renaixença arrenca el 1833 amb un "A Déu siau, turons" que si Bonaventura Carles Aribau veiés escrit "Adéu-siau" potser faria un bot de la cadira. Com el fan alguns ara quan es troben escrit deunidó o deuvosguard, dues formes que Joan Solà abona al seu Plantem cara.

Però hi ha encara una altra raó per aglutinar: no fent-ho obrim la porta a mantenir la ja inexistent autonomia dels exmots. El DIEC2 ho fa quan prioritza un molt estrany déu li'n do a déu n'hi do i quan (i aquí plagio Solà) a l'entrada adéu-siau dóna com a únic exemple "Me'n vaig: adéu-siau tots".

No senyor!: "adéu-siau a tots". Si la frase fos "A Déu siau tots", tots seria el subjecte, com ho seria tu a "A Déu sies tu", però si adéu-siau és un mot com hola o bon dia, tots és l'OI que indica el destinatari del salut.

I si avui, a les escoles, nens amb poc o gens català familiar arriben a dir o escriure "Si et plau, el sucre" és, en part, perquè la norma i els llibres de text no han fet el pas de si us plau a sisplau .

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT