Els nostres pobres de cada dia

L'any passat, en aquesta època, vaig començar a fixar-me en la senyora pobra que viu al barri, al carrer, sempre amunt i avall. Discreta, quasi invisible, prima. Deu tenir uns seixanta anys. Aquest estiu ja en són dues. La nova inquilina s'ha instal·lat aparatosament en un banc de la Gran Via, ple de bosses i carros de la compra. Hi menja i hi dorm, s'hi passa totes les hores del dia. Grassa i galtaplena, té la mirada perduda i algun cop li he sentit parlar un bon català. També ronda la seixantena. La pobra més antiga, que de vegades dorm dos bancs enllà, no li diu res. Comparteixen silenciosament aquest racó de l'Eixample. Ningú no les molesta i no sé si algú les ajuda, però sempre tenen alguna cosa per menjar. Segons les dades oficials, un de cada cinc catalans viu sota el llindar de pobresa i el risc més elevat el té precisament el col·lectiu de dones majors de 65 anys. Si seguim doblant el nombre cada any, el 2013 al barri hi haurà quatre pobres, el 2014 en tindrem vuit, el 2015 ja en seran setze... Com que els economistes veuen lluny la sortida de la crisi, doncs ens podem trobar amb cent vint-i-vuit pobres a la porta de casa el 2018. No hi ha Marató de TV3 que ho arregli, això. Ni tampoc ens serveix Sèneca: "No és pobre qui té poc, sinó qui desitja més". Prefereixo Vicenç Ferrer: "La pobresa no hi és perquè l'entenguem, sinó perquè la resolguem".