Publicitat
Publicitat

Un nou Afganistan a tocar de casa

El 1997 Nina Wallet Intalou va guanyar les eleccions a l'alcaldia de Kidal, al nord de Mali, a la regió d'Azawad, on el poble berber dels tuaregs és majoritari. En aquell moment aquest convuls país estava dirigit per un dels governs més decents que han passat pel continent. El president Alpha Oumar Konaré acabava de ser reelegit democràticament després de recuperar el poder de mans dels militars colpistes. Però malgrat la dècada de rara estabilitat que es vivia, Nina Wallet Intalou, que encara no havia fet els 35 anys, no va poder ser alcaldessa. Vinguts majoritàriament del Pakistan, els primers elements islamistes radicals començaven a expandir-se pel nord de l'Àfrica, i lògicament escollien els territoris més febles políticament i més pobres econòmicament.

Durant mesos la guanyadora va aconseguir també el suport dels líders tribals i religiosos de la localitat i de tota la regió. Impossible: els cadells de l'Al-Qaida del Magrib no volien ni de bon tros que una dona fos nomenada líder de la localitat. En un senyal de la força que progressivament prendrien van imposar el seu veto i el lloc de Nina el va ocupar un home. Ella, finalment, va ser nomenada pel president Konaré per a un càrrec regional.

Aquest episodi de la vida de l'empresària, política i activista independentista dels tuaregs de Mali, ara exiliada a Mauritània -des d'on defensa el Moviment Nacional d'Alliberament de l'Azawad-, és un perfecte exemple de la penetració lenta, constant i perillosa dels grups jihadistes més radicals a tota la zona del sud del Sàhara, un immens cinturó de terres àrides però riques en minerals que va des de Mauritània fins al Sudan.

Fa poc, aprofitant el cop d'estat dels militars a la capital, Bamako, els compatriotes de la Nina van declarar la independència. Arran d'això la Nina és molt coneguda, i la sol·liciten els mitjans de comunicació. Però si el 97 els islamistes li van barrar el pas a l'alcaldia, ara no ho tindrà més fàcil amb la direcció del nou estat. Primer, ningú l'ha reconegut; segon, els al-qaidistes n'han aconseguit el control. Capten seguidors de les maneres més diverses, inclosa la més fàcil: oferint una oportunitat de sobreviure en una situació de màxima pobresa. Joves que, com a molt, tenien un ase mort de gana per moure's pel desert disposen ara d'un Kalàixnikov, un 4x4 i un feix de diners. Només han de posar-se a disposició de grups locals com ara Ansar Eddine -el més conegut a Mali-, que estableixen pactes amb altres de més organitzats.

"Som a temps d'evitar un Afganistan a la vora de casa", comentava aquesta setmana un diplomàtic europeu expert en la zona. "Combatre l'extremisme al Sahel i fer girar tota la regió cap a l'estabilitat serà un dels grans reptes de la pròxima dècada", explicava alarmat. "És, segurament, on més recursos s'hauran de concentrar en el futur, i haurà de convertir-se en la prioritat dels governs del sud d'Europa", recalcava. La força d'aquests radicals és cada vegada més difícil de combatre, entre altres raons per la inestabilitat fronterera que han generat les revoltes a Líbia i al nord d'Àfrica. Però un dels factors que més alarma és l'aliança entre els radicals islàmics i els traficants de drogues procedents de l'Amèrica Llatina. Un còctel terrorífic que dispara encara més les similituds amb el país asiàtic.

Segons els experts, els països de l'Àfrica occidental s'han convertit els últims dos anys en la ruta més atractiva per fer entrar droga a Europa des d'Amèrica. Els traficants s'aprofiten de governs dèbils, policies corruptes, fronteres fora de control, territoris despoblats i dels nous amos de vastes zones desèrtiques, les franquícies africanes d'Al-Qaida, que entre el que cobren pels segrestos a ciutadans occidentals i el tràfic de drogues no estan mancats de recursos.

L'alarma, discreta i dissimulada, va arribar a la UE. Amb diligència i preocupació, l'any passat es posà en marxa una estratègia per a la seguretat i el desenvolupament del Sahel. D'una banda es varen intensificar les relacions polítiques amb tota la zona, amb nombrosos viatges d'alts funcionaris i visites ministerials, i de l'altra s'acordà un paquet financer de més de 600 milions d'euros per pagar tot tipus de programes per a la regió. El reforçament de les estructures de seguretat (policies, justícia, fronteres, etc.) és la gran prioritat. Malauradament, la fragilitat de la zona només ha augmentat. Les raons són l'amenaça terrorista, inclemències com ara les sequeres devastadores i les dificultats per reforçar els governs per la via de la democràcia. Precisament, els últims esdeveniments a Mali han deixat ben clar cap on s'haurà d'enfocar l'acció europea a partir d'ara. No és una opció, és una obligació.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT