Un nyap necessari

ANIVERSARI. En pocs dies es compliran deu anys de l’aprovació del vigent Estatut d’Autonomia, que Maragall volia que es conegués com l’Estatut de Miravet. De fet, fa 10 anys de l’aprovació del text al Congrés de Diputats. Encara faltava el referèndum, que va tenir lloc el juny següent, però en aquell moment el text ja estava pràcticament mort, com el govern tripartit que l’havia impulsat. L’ambiciosa proposta sorgida del Parlament de Catalunya (amb el suport de 120 diputats sobre 135) va generar una onada de catalanofòbia que el PP va utilitzar per desgastar el govern Zapatero. El PSOE -amb el PSC de Montilla- va retallar el text, Alfonso Guerra se’n va vantar amb pèssim estil (“nos lo hemos cepillao”) i CiU va reblar el clau pactant a la Moncloa, d’esquena al Parlament, un acord definitiu amb una clàusula fora del redactat: era el punt en què Zapatero es comprometia a evitar un nou tripartit a Catalunya. Després, ERC va saltar de l’acord i del govern. El PP va portar el text al Tribunal Constitucional i la resta ja ens la sabem de memòria.

TENSIONS. L’Estatut del 2006 no va suposar cap salt endavant de l’autonomia catalana, ni en competències ni en finançament, però és un punt d’inflexió definitiu en la política catalana. Va desencantar molts catalanistes partidaris del peix al cove o de l’horitzó federal; va provocar una ferida profunda dins del PSC, que en aquell moment era el partit central; va despertar el monstre de la catalanofòbia en el conjunt d’Espanya. A casa nostra, l’opinió benpensant va receptar moderació, fins i tot rectificació. Però quan el Tribunal Constitucional va passar el segon cepillo sobre el text, Barcelona es va omplir d’estelades. El panorama es va tensar, Artur Mas va abraçar el sobiranisme, el dret a decidir va esdevenir dogma i com a reacció va sorgir una petita formació neoespanyolista -Ciutadans- a la qual tothom va fer un cas relatiu. Va ser el final de l’era de la Transició i l’inici d’un temps nou.

HEGEMONIA. En l’etapa actual, producte directe de l’Estatut fracassat, el catalanisme intenta demostrar que està madur per anar un pas més enllà i per enfrontar-se directament a les humiliacions de l’Estat. Els partits independentistes han estat hàbils generant relat, mobilitzant la societat civil, penetrant en el territori. Però no han aconseguit encara l’hegemonia necessària, ni han demostrat la força política per aplicar el seu programa de ruptura controlada. Per fer-ho, han d’apropiar-se d’una part de l’electorat que, fins ara, ha estat sensible a les amenaces i al discurs de la por importat des de Madrid. El sobiranisme té una eina -el govern de la Generalitat- per mantenir la iniciativa i gestionar amb eficàcia, carregar-se de raons, demostrar vocació de govern. I disposa a més d’un avantatge estratègic: la gran majoria de la població sap (amb més o menys recança) que és impossible tornar al 2006. L’Estatut de Miravet va ser un nyap necessari. Com diria en Piqué, amb ell va començar tot.