Un pa com unes hòsties
“No viurem units, però sí que probablement morirem reunits”. És una ironia del poeta Pere Quart, que pel que sembla els dirigents de la CUP s’han pres com a divisa. Perquè la CUP és un partit assembleari, no en dubtem, però té dirigents que diuen la seva.
També és una formació independentista, i deu ser per això mateix que s’ha convertit en el màxim obstacle per a la independència. Consultes i més consultes, comunicats i més comunicats, declaracions i més declaracions, només per insistir en una idea. Una idea petita, però concreta: la CUP no investirà president de la Generalitat Artur Mas.
Per què? Ah, perquè no els agrada. Artur Mas era el candidat a la presidència de Junts pel Sí, i Junts pel Sí va guanyar les eleccions del 27-S (aviat farà dos mesos) amb una majoria més que important de 62 diputats. Mas, però, necessita els vots de dos diputats que no siguin de Junts pel Sí per ser investit president, vots que en bona lògica haurien de venir de la CUP, ni que sigui perquè es tracta d’una legislatura excepcional que es planteja fer un recorregut de divuit mesos per proclamar la independència. Ah, doncs no. Amb Artur Mas, no. Que no i que no.
Com deia, dels divuit mesos que es posaven com a termini ja n’hem perdut dos, i pel que diuen des de la CUP en podem perdre molts més encara. Ells ho tenen, clar: amb Artur Mas, no. I que no. I que no. I som aquí, sense govern i amb alguna cosa a l’aire.
Per fer una altra cita, Heribert Barrera va dir allò de “tenim pressa, molta pressa”. Doncs es veu que a la CUP no en tenen, de pressa. O que en tenen tanta que al final s’entrebanquen. Ara com ara, el seu fabulós ideari per canviar el país de dalt a baix s’ha reduït a un sol home, Artur Mas. Amb ell, no. Que no i que no. La regeneració política i ètica de Catalunya es veu que comença per deixar Artur Mas fora de la carrera política. Doncs molt bé i enhorabona.
Només hi veig un problema, i és que em temo que la CUP s’arrepenja en excés en els seus resultats i en les seves expectatives electorals. Varen passar de tres diputats a deu, és cert. L’enquesta del CEO (feta abans que li deneguessin dues vegades la investidura a Mas, no ho oblidem) els dóna sis diputats més, i això també és cert. Afirmen que ja han afrontat altres debats interns, i que no serà la investidura de Mas el que trenqui la formació, i ens ho creiem.
Però si per l’obstinació d’uns diputats contra un candidat amb el qual comparteixen un objectiu major, compartit també per aproximadament dos milions de persones, resulta que hem de tornar a anar a eleccions al mes de març, per quarta vegada en cinc anys, pot ser que les expectatives es desinflin estrepitosament. Pot ser que la CUP arribi a fer, per dir-ho molt a la catalana, un pa com unes hòsties.
