Publicitat
Publicitat

Un país sense responsabilitats

Fa un temps, a la premsa britànica s'anunciava una vacant de director de l'oficina d'Accountability del govern. Un lloc de treball la missió del qual consisteix a passar comptes de manera permanent. Verificar si els que han de fer una feina determinada (i per la qual cobren) la porten a terme de manera diligent. Llegeixo aquests dies que aquesta oficina està molt activa arran de l'afer de News of the World .

Divendres passat ens en vam anar a dormir amb la notícia que dues de les vuit entitats financeres que han suspès les proves d'esforç de la zona euro són catalanes: CatalunyaCaixa i Unnim. No hi ha res com batre rècords: amb un 2,2% de la població de la zona euro, acumulem un 25% de les entitats suspeses. Limitant-nos a la vara de mesurar espanyola -activitat que tant agrada a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals- podem vantar-nos de ser "els primers de l'Estat".

Mirin-s'ho com vulguin, però l'afer admet poca broma.

El país té tendència a comportar-se com una immensa tertúlia de cal barber. Vull dir que sempre pretenem quedar bé entre nosaltres. Per això, fins fa poc (uns tres o quatre anys), encara hi havia elements de casa nostra que asseguraven que les caixes d'estalvi catalanes desmentien la llegenda negra que assegurava que els catalans no servíem per fer de banquers. Innocents? Incompetents? Llepes? Escullin vostès el qualificatiu que més els agradi per a aquests comentaristes.

Jo, i molta gent que m'envolta (vull dir que no sóc cap geni), sempre he pensat que el tema de les caixes d'estalvi, d'ençà dels anys noranta, constitueix una aixecada de camisa de dimensions colossals. Es fa difícil trobar un país on s'hagi enganyat tant de temps tanta gent. Ho he escrit i, per tant, consta a les hemeroteques. Es tracta d'unes entitats amb privilegis i receptores de favors. I amb uns directius pagats en excés (d'ells mateixos i, també, econòmicament) que es perpetuen mitjançant la nominació per cooptació al mateix temps que mantenen relacions promíscues amb els polítics. Ho pensava, i ho continuo pensant. De les entitats que han suspès les proves, de les que les han aprovades i de les que s'han transvestit en banc mantenint una ànima que mai han tingut.

Centrant-nos en les que han suspès (aquestes que no tenen perdó), la pregunta hauria de ser clara: els directius i polítics (alguns, polítics-presidents) que han provocat el desastre, ¿pagaran per la seva nefasta i frívola gestió? Els que han malbaratat diners, els que han donat préstecs als amiguets (particulars i partits), els que feien adquirir immobilitzats en benefici de familiars, els que han forçat la fusió d'entitats que estaven sanejades amb d'altres que acumulaven enormes dosis de porqueria...

Tots aquests, pregunto, ¿tornaran les gratificcions i salaris obtinguts gràcies a les ajudes públiques del FROB? D'aquests individus Rubalcaba no en parla perquè, encara que n'hi ha de tots colors, molts són del seu partit (o de la provincial catalana). Però la premsa catalana de tot això tampoc en diu res. Pel que sembla, la nostra premsa s'ha especializat a criticar només els banquers de Nova York i de Washington. Els preocupa en excés informar-nos del que cobrarà la senyora Lagarde, però passen per alt dir-nos què han cobrat i cobren els directius de les nostres entitats financeres d'"interès social".

Suposo que a Europa també es deuen preguntar què n'hem fet d'aquests individus. Perquè "mai tan pocs van fer tant de mal a tants".

Si demà hi hagués un referèndum per la independència de Catalunya, jo hi aniria a votar afirmativament. Ara, si em pregunten quina confiança em mereix una Catalunya independent, els diré que poca. Un país que no sap passar comptes amb si mateix és un país que val poc. Sobretot en l'escenari internacional, en què avui es juga el futur de les nacions. I dels seus sistemes financers, esclar. A l'estranger es deuen preguntar on és l'orgullosa Catalunya que demana justícia. On és la premsa independent que hauria de denunciar els escàndols de casa nostra. La Catalunya que s'enfada quan la premsa internacional la maltracta, sense adonar-se que se'ns veu el llautó massa sovint.

Aquesta omertà informativa sobre les responsabilitats que han tingut determinats individus en l'enfonsament del sistema financer bàsic català demostra que un afer com el que està tenint lloc al Regne Unit mai seria destapat a casa nostra. I a mi, sincerament, un país sense premsa independent no m'interessa gaire.

La història escriurà una anàlisi sobre qui va carregar-se el sistema de caixes d'estalvi català. I, com sempre, el millor document l'escriurà algú de fora.

Perquè Catalunya, i vet aquí perquè sempre ens arrenglerem amb els perdedors, no es vol conèixer a si mateixa. Ni vol que ningú sàpiga qui la ultratja cada dia, forçant-la a ser un país de tercera.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT