Publicitat
Publicitat

L’EDITORIAL

La particular geografia que fa passar el corredor mediterrani per Madrid

El corredor mediterrani hauria de ser una infraestructura ferroviària per a mercaderies que anés des d’Algesires fins a la frontera francesa resseguint la costa: Almeria, Múrcia, València, Tarragona, Barcelona i Portbou. Aquest eix concentra més del 50% de les exportacions espanyoles, i és el pol econòmic més dinàmic de l’Estat tot i no comptar amb infraestructures adequades. De fet, els territoris afectats fa anys que han coordinat la seva estratègia per pressionar l’Estat, però fins ara només hi ha hagut bones paraules i inversions mínimes. El que ningú podia esperar, però, és que, com per art de màgia i contra tota la lògica geogràfica i econòmica, el corredor mediterrani hagi de passar per Madrid.

Doncs bé, així ho veuen el ministeri de Foment i Adif, l’ens gestor de les línies ferroviàries d’Espanya, que en un document que posa a disposició dels possibles clients, els operadors, afirma que “el corredor mediterrani connecta Madrid, Algesires i els principals ports de la costa espanyola amb Europa”. ¿Des de quan Madrid forma part de la Mediterrània? Fa uns dies, el ministre de Foment va fer el següent tuit: “El corredor mediterrani avança. Castelló serà a 2 hores i 25 minuts de Madrid gràcies a aquest nou tram que he visitat avui”. És evident que l’Espanya radial inclou una geografia particular segons la qual tot comença i acaba al centre de la Península. I mentrestant, el tram entre Tarragona i Vandellòs és de via única.

De fet, el secretari d’Obres Públiques i Vertebració del Territori de la Generalitat Valenciana, Josep Vicent Boira, ja va denunciar que en un document enviat a Brussel·les el govern espanyol incloïa les obres de la xarxa ferroviària a Madrid com a inversió en el corredor mediterrani. Amb aquests diners s’han pagat, per exemple, les obres del túnel de Chamartín. Boira ho resumeix molt bé en una frase: “Madrid sempre guanya”.

El problema és de tal magnitud que va més enllà de la voluntat política d’un determinat govern. Aquesta visió radial respon a un model d’estat centralista molt ben caracteritzat per Germà Bel, i resulta tan natural als despatxos de la capital espanyola com l’aire que es respira al Retiro. Per modificar-la caldria emprendre una modificació profunda i radical d’un Estat que fins ara s’ha demostrat al·lèrgic al canvi.

Més continguts de