Publicitat
Publicitat

Els peus de fang / Esmenes a la totalitat

Els peus de fang

Luciano Pavarotti va morir de càncer de pàncrees la tardor del 2007. En els dies posteriors al decés, a Itàlia, hi va haver un gran debat sobre si una persona que tenia la residència fiscal fora del país mereixia un funeral d'estat. Si no volia contribuir al seu país pagant els impostos que li pertocava, de què, amb els diners de tots, li havien de muntar un enterrament de colló de mico? Uns altres opinaven que, en qualsevol cas, era un patriota universal, una figura de primera fila i que, amb el cos encara calent, era indecent debatre la condició fiscal de ningú. Majoritàriament, els amics de la meva corda van considerar que no es mereixia aquell funeral amb pompa i banderes. Els que manaven aleshores a Itàlia, però, van decidir que sí.

Als Estats Units, aquesta setmana, ha esclatat un episodi encara millor. Mitt Romney, l'home més ben col·locat per ser el candidat del Partit Republicà per enfrontar-se a Obama, resulta que guarda una bona part de la seva fortuna en un paradís fiscal per estalviar-se els impostos als Estats Units. I ara ha transcendit, també, que, de les taxes que paga a Amèrica, el tipus impositiu està molt per sota de la mitjana nord-americana. La resta de contrincants a les primàries republicanes creuen haver-li trobat el taló d'Aquil·les. A les enquestes, però, no sembla que Romney estigui perdent pistonada. Presentar-te a unes eleccions tan importants sabent que tens els peus de fang és d'una inconsciència urdangariniana. Aquí, a Mòdena, a Boston i arreu cal perseguir el frau fiscal, a tots els nivells. Però, sobretot, cal desemmascarar els peixos grossos que s'aprofiten dels paradisos com les illes Caiman. Si mai arriba a president dels EUA un declarat evasor d'impostos, aleshores haurà guanyat, definitivament, la hipocresia institucionalitzada.

Esmenes a la totalitat

La política juga el seu paper. Tots els partits busquen la millor tàctica per arribar al poder o per desgastar els que, temporalment, ocupen càrrecs i despatxos. Ara mateix, l'objectiu de l'oposició és arrossegar el govern cap al PP per erosionar CiU. Si més no, visualitzar aquesta pepevergència que ja va fer trontollar la federació nacionalista ara fa deu anys. L'estratègia de CiU, en canvi, potser més sibil·lina, sembla que sigui permetre potenciar prou el PP, centralitzar-lo, enfortir-lo, perquè li arrabassi tants votants al PSC que s'asseguri que mai més un tripartit d'esquerres, aritmèticament, no pugui sumar majoria. Intentar posicionar el propi partit de la millor manera forma part de la lògica política i, així, s'entén l'esmena a la totalitat dels pressupostos tant del PSC com d'ERC, després d'haver dit que estenien la mà al govern de Mas. Succeeix, però, que els pressupostos que s'han debatut aquesta setmana no són uns pressupostos qualssevol, ni aquest és un any normal i ens hi juguem tots massa perquè els polítics transmetin la sensació als ciutadans que continuen pensant més en ells, i en el seu partit, que no en allò que convé al país en situació d'emergència.

El primer partit de l'oposició -sigui quin sigui- ha de valorar si l'objectiu és ensorrar el govern o l'objectiu és el país, i més encara en una situació de crisi profundíssima, mai viscuda fins ara. En aquests mesos decisius, el nou PSC de Pere Navarro ha de saber, més enllà d'aquests pressupostos, si vol un finançament de debò per a Catalunya, un repartiment just amb Espanya, que ens tregui de l'asfíxia i que arregli el dèficit fiscal. Oriol Junqueras i Joan Herrera, per compromís amb el país, ja han fet un pas. Falta un gest valent de Pere Navarro. No s'admeten apostes. Massa fàcil d'endevinar.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT