Publicitat
Publicitat

El postpartit electoral

Com passa en el futbol, les eleccions tenen uns rituals previs i posteriors que són gairebé tant o més importants que el partit. L'avantmatx electoral ha de comptar amb la desqualificació política entre adversaris, el degoteig d'enquestes d'intenció de vot i el debat sobre el lamentable minutatge dels informatius durant la campanya. I en les hores posteriors el moment àlgid de la nit electoral ha de comptar amb la ronda de declaracions dels diferents partits proclamant-se vencedors, perquè ja se sap que no hi ha res més subjectiu i interpretable que els números.

Aquesta vegada, però, ens hem quedat sense la litúrgia electoral; les darreres eleccions municipals han trencat tots els esquemes. Les acampades dels indignats van agafar el protagonisme mediàtic i van menjar-se l'espai dels candidats, i l'anàlisi del postpartit tampoc no ha seguit la partitura tradicional: els partits que han perdut -PSC i Esquerra- han reconegut obertament les seves derrotes, i ho han fet amb honestedat i sense recórrer al suat "no hem sabut comunicar bé" (cosa que sovint és certa però que sempre és el reflex d'un problema més polític que no pas comunicatiu).

La literatura postelectoral -de la qual em considero una fervent seguidora- ja ha analitzat les eleccions municipals del dret i del revés; hem pogut llegir el perquè dels resultats i hem especulat amb els pactes postelectorals. De totes les anàlisis, em quedo amb els tres interrogants que poden canviar el panorama polític del país.

Primer: què farà CiU? Ara que ja governa a banda i banda de la plaça Sant Jaume, com gestionarà la victòria més gran de la seva història? Fa temps que les enquestes diuen que els electors de CiU no volen exactament el mateix que volen els seus dirigents, sinó alguna cosa més. CiU haurà de gestionar l'expectativa sobiranista i haurà d'explicar on és la pastanaga del referèndum pel concert econòmic que utilitzava Mas a la campanya del Parlament.

L'11 de juny es formen els nous consistoris, i CiU té l'opció de sumar esforços amb els independentistes o de festejar amb un PP que té el rècord d'imputats per la justícia entre les seves files, que no dubta a l'hora de fer prèdiques contra la immigració (PxC no és l'únic partit xenòfob a Catalunya) i d'alçar la bandera de l'anticatalanisme que tants bons resultats dóna a les urnes. Un PP que actua amb el desvergonyiment del que ja es veu governant Espanya amb majoria absoluta.

Segon: què farà el PSC? Les eleccions al Parlament de Catalunya del 28-N van ser un plebiscit antitripartit del qual només va sortir viu ICV-EUiA, que té un electorat de pedra picada. Però, lluny de fer un tallafoc, el PSC va seguir ignorant el seu forat negre: els 25 diputats del PSC a Madrid. I les eleccions del dia 22 -primera gran derrota del PSC en unes municipals- van ser una rèplica contundent del terratrèmol del 28-N.

Per primera vegada se senten veus demanant canvis al carrer Nicaragua. El país necessita pallaquistes al PSC, nous dirigents que entenguin la relació PSC-PSOE com l'entenia Josep Pallach, que sempre es va oposar a la integració del socialisme català al PSOE. Quan se li advertia que si no ingressava al socialisme espanyol no tindria ajut econòmic per afrontar el retorn a la democràcia després de la dictadura franquista, deia: "El PSOE no té res a fer a Catalunya: cal un partit socialista català per governar des de la Generalitat". Per Pallach, era impensable formar part d'un partit que no ho pogués decidir tot a Catalunya; no es negava a treballar i a col·laborar amb les esquerres espanyoles, però de tu a tu, no pas des de la subordinació. Si queden pallaquistes al PSC, seria bo que fessin un pas endavant.

I el tercer: què farà ERC? Tot i que ha aguantat als municipis petits i mitjans i segueix sent la tercera força en nombre de regidors, s'ha enfonsat a la Catalunya metropolitana. El vot que ERC havia agafat prestat de CiU el 2003 després del Pacte del Majestic, ha tornat a casa del pare; Esquerra ha perdut la frescor de fa un anys i ha pagat molt cars els pactes amb el PSC. La renovació de la cúpula és urgent i inevitable, i més que perdre el temps assenyalant culpables (tots ens som, tots hi érem, tots ho vam subscriure), cal assenyalar un nou líder que sigui capaç d'il·lusionar i de sumar, que pugui promoure un debat ideològic de fons, una cara nova que no arrossegui la motxilla de cap dels antics sectors interns, que aparqui vells antagonismes entre independentistes i que alhora sigui capaç de guanyar vots al Baix Llobregat. I el que cal sobretot és que, un cop escollit el nou equip, la militància pugui treballar unida per guanyar eleccions en lloc de treballar dividida per guanyar congressos.

Moltes cruïlles polítiques i massa interrogants per un país que necessita respostes urgents. Per sort, per pal·liar l'angoixa de l'espera, sempre ens quedarà el postpartit del Barça.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT