Publicitat
Publicitat

Una pregunta, però

Molt Honorable i benvolgut president, podeu estar segur que he dubtat molt abans d'escriure aquest article. No és la meva intenció aprofitar aquesta columna per interpel·lar el president del país amb les meves dèries. Però els fets de la setmana passada m'han portat a creure que algunes reflexions podrien ser d'interès per al lector.

Us heu mostrat ofès institucionalment pel fet que uns manifestants intentessin boicotejar l'activitat del Parlament. Ho comprenc i ho comparteixo. No només penso que els violents no tenen raó. Tampoc els pacífics han d'ocupar els espais públics, si no tenen autorització per fer-ho. Però com que, habitualment, ningú els ho impedeix, el comportament dels manifestants del dia 14, violent o no, no m'ha sorprès. És la lògica evolució d'una educació cívica ciutadana laxa que ha anat calant entre els catalans. Especialment a Barcelona. Els successius governs municipals han esdevingut promotors actius de comportaments extravagants, que transgredeixen les normes elementals que regulen les ciutats occidentals. A París, per exemple, ningú talla impunement la circulació als Camps Elisis. No sense topar violentament amb les Compagnies Républicaines de Sécurité.

Però en veure el Parlament bloquejat, em vaig preguntar: per què aquest espectacle és impensable en altres Parlaments de països civilitzats? No pot ser un problema d'ordre públic, només. Penso que la pressió social d'aquests països (el cos de seguretat més efectiu) ho hauria impedit. Em va sorprendre que, l'endemà dels penosos fets, es parlés de la dignitat dels parlamentaris com si aquesta virtut s'atorgués i no fos una qualitat moral que només els mateixos parlamentaris poden guanyar-se. Vaig detectar en la reacció dels nostres representants dosis corporativistes que em semblen gratuïtes. Perquè un nombre massa elevat d'aquests parlamentaris que van ser injustament vexats, físicament o moralment, practiquen massa sovint una frivolitat ofensiva. Una lleugeresa que vós coneixeu i que, és evident, heu de patir. El nostre Parlament té un nivell que sovint escandalitza la població. Catalunya és molt més potent que no pas la seva representació parlamentària. Si jo no ho cregués així, fa temps que hauria abandonat el país.

I ara ve la pregunta. Vós, en la declaració institucional del mateix dia 14, vau dir que la nostra democràcia té imperfeccions. I vau assegurar que, malgrat tot, aquest sistema nostre és millor que no pas la disbauxa promoguda pels indignats . No puc estar-hi més d'acord. Ara bé, si aquestes imperfeccions es coneixen i algunes tenen solució, i els parlamentaris, que són els únics que les podrien ajustar, no ho duen a terme, aleshores, ¿què podem fer-hi els ciutadans? Si cap partit polític seriós pren una posició compromesa per arreglar els problemes greus de representativitat i de regeneració política que tenim platejats, ¿com hem de procedir els votants? Compreneu la meva impotència? Jo m'hauria acostat al Parc de la Ciutadella a defensar el meu diputat davant els atacs dels incontrolats. Us ho dic de veritat. Però, malauradament, aquest diputat no existeix. Els parlamentaris no són els nostres diputats. Són els diputats del partit. És lògic, doncs, que amb les coses així tothom pensi que en cas de conflicte el problema és d'algú altre. D'aquesta manera entrem en una disfunció democràtica greu.

Us ha tocat governar Catalunya en moments esvalotats. Però vós teniu l'autoritat. Ningú al país, per molt ric i important que sembli, significa res al vostre costat. Passaran els anys i, al cap de poques generacions, tots nosaltres haurem caigut en l'oblit. Però passaran els segles i el vostre nom romandrà en la llista d'aquells que, un dia, van presidir Catalunya. No voldria semblar impertinent en recordar-vos-ho.

Voldria transmetre-us moltes altres reflexions, però l'espai de l'article és limitat. M'acomiado tot saludant-vos respectuosament i desitjant-vos el màxim d'encerts. Perquè el vostre èxit serà el nostre.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT