El problema de la Chloe

Al’anunci, la tia bona anomenada Chloe (pronuncieu “Clouí”) és al llit fent la croqueta tota sola amb roba de prosti. Vull dir que és una roba (una roba interior) que una dona no es posa per estar per casa si no és que espera el lampista. Que, com que som al món de la publicitat, és aquell senyor de l’altre anunci, que li pregunta a la mestressa de casa si fa servir un bon anticalç i quan ella diu que sí, la sogra (o mare, no ho sabem) fa, amb cara de sembla mentida i to de catàstrofe de lesa humanitat: “De marca blanca...” En fi, la Chloe té un contestador automàtic. I és gràcies al contestador automàtic (a tot volum) que sabem que li truca un noi. Un noi força desesperat, tot s’ha de dir. En francès li diu: “Chloe, agafa el telèfon...” I la Chloe, que ja no fa la croqueta, no li fa cas i es banya somrient. Però el noi vinga a insistir: “Chloe, estaves tan bonica anit...” Per tant, van quedar i, ell, pobre, s’ha quedat amb ganes d’una nova cita. I també li diu “Chloe, sé que hi ets... Sisplau, agafa el telèfon...” Però ella res. Fa saltirons amb un jersei que li va més gran que a Enrique Iglesias, somriu i s’abraça a una ampolla de colònia que també es diu Chloe, de mida gegant.

Algú em dirà que l’anunci és de colònia. Que et vol fer creure que, si et poses aquella colònia de la Chloe, els nois et trucaran delerosos, en lloc de ser tu la que els enviïs whatsapps desesperadets per si volen tornar a quedar. Però trobo que seria molt millor que no fos de colònia. Al final de l’anunci jo hi faria sortir l’Imanol Arias, que és el que patrocina aquells centres auditius que em sembla que es diuen Gaes. L’Imanol es miraria la Chloe amb preocupació i, dirigint-se a càmera, ens diria que, per no perdre’ns res de la vida, si sordeges, és molt millor fer servir un audiòfon.