Puc prometre i prometo
SAMARANCH. Es parla sovint del moment actual com d’una segona Transició. Les comparacions són odioses, però a la Catalunya d’avui es percep aquesta flaire constituent, aquesta barreja de por, esperança i desconcert, que ens transporten mentalment fins a les acaballes del franquisme. Per sort no som en una dictadura. Però repetim els tics més característics d’un canvi de règim. Justament aquests dies l’Albert Om està fent una excursió diària al novembre del 1975, i en les seves cròniques (impagables) s’hi poden trobar petits avançaments del nostre present atribolat. El president de la Diputació de Barcelona, Juan Antonio Samaranch, declarava, per exemple, que qualsevol canvi polític passa per “respectar al màxim l’actual Constitució”, en referència als Principios Fundamentales del Movimiento. La llei per damunt de la democràcia. Oi que és familiar?
SUÁREZ. El trànsit del franquisme a la democràcia es va fer perquè era indispensable per al progrés del país; comptava, a més, amb el suport de tot el món occidental. Però també és veritat que la població espanyola, filla de la Guerra Civil, no estava per aventures, i que existien elements reaccionaris que dominaven ressorts de poder. Per això no hi va haver ruptura, sinó una reforma consentida i impulsada des de dins. Els protagonistes del procés procedien, justament, del règim anterior —Joan Carles I i Adolfo Suárez—, i havia de ser així, perquè sense el franquisme sociològic els anhels democràtics no haurien obtingut l’hegemonia. La gran abraçada entre Suárez i el veterà líder comunista Santiago Carrillo va ser un dels factors que van fer possible el gran canvi. Després, però, Suárez no va resistir els embats simultanis de l’oposició, dels seus sectors crítics i de la caverna franquista. La revolució devora els seus fills; els homenatges arriben alguns anys després. Definitivament, tot plegat resulta molt familiar.
MAS. Artur Mas procedeix de l’autonomisme pujolista, i n’està pilotant la demolició, en un procés que també ha inclòs una abraçada antinatura. No sé si el president en funcions resistirà la pressió combinada a què se l’està sotmetent, o si es convertirà en el nostre Suárez —o el nostre Kérenski, com diu l’Enric Juliana—. Com Suárez, el líder de CDC s’ha sentit a dir traïdor per alguns dels seus, i oportunista per molts dels altres. Les dificultats a què va fer front Suárez eren molt més grans i dramàtiques, però com a president tenia tot l’aparell d’un estat al darrere; Mas, en canvi, està políticament desarmat i ni tan sols sap si tindrà els vots necessaris per mantenir-se en el càrrec. Però és un home de temperament fred i sempre es guarda algun roc a la faixa. Al cap i a la fi, l’independentisme català només es té a ell mateix -és a dir, la inestable majoria absoluta al Parlament- i el botó nuclear el té Artur Mas: si hi ha eleccions caurà ell, però potser caurà tot el castell de cartes.
(PARÍS. De Catalunya estant, el drama de París és un cop terrible. Té, però, una virtut: minimitza qüestions que fins ahir ens semblaven de vida o mort. La desgràcia uneix, en una gran abraçada, tots els que estem per la democràcia, per la pau i per la vida. El meu pensament és amb els morts innocents, víctimes de déus salvatges que només viuen en la ment malalta dels assassins.)
