L’OBSERVADORA

Fer que passin coses

Il·lustració / LAMARTARILE

Hi ha persones que fan que passin coses. Sí, també n’hi ha d’intensament dedicades a obstaculitzar-les, però avui ens ocupen aquells que saben volar. Personalitats que creen les condicions per envoltar-se dels millors esforços i complicitats per avançar. Aquesta va ser la màgia de la transformació de Barcelona 92. Fa 25 anys alguns van gosar pensar en gran i associar-se en la mateixa direcció, treballar per superar les petites i grans misèries. Pasqual Maragall va posar Barcelona en marxa perquè hi passessin coses i en el projecte olímpic va saber cristal·litzar l’empenta dels millors i més diversos.

Recollint el testimoni de Narcís Serra, Maragall i Samaranch van ser, segons Diana Garrigosa, “dos galls que havien fet una treva”. Dues personalitats antagòniques que es van posar a treballar en la mateixa direcció. Josep Miquel Abad, conseller delegat del comitè organitzador, recorda encara avui Joan Antoni Samaranch com un “gran mestre del pragmatisme”.

Empresaris, professionals i voluntaris de tota mena van obrir la ciutat al món. Van recuperar el mar, van fer una revolució urbanística, van crear infraestructures de telecomunicacions, van construir instal·lacions olímpiques, van inventar una estètica amb personalitat, una mascota que trencava amb la carrincloneria, van evitar un “espectacle marcial”, van hipnotitzar 3.500 milions de teleespectadors i van generar una explosió d’alegria i creativitat mediterrànies irrepetible fins avui. En paraules de Jaume Badia al llibre Pasqual Maragall, pensament i acció, durant els Jocs “l’alegria ho domina tot”, i és que aquells dies de juliol va ser possible entrar en la modernitat.

L’impuls de Maragall va ser determinant. Com escriu Badia, “els Jocs li van permetre posar en pràctica els seus coneixements i el seu programa polític i, alhora, exercir plenament la seva extraordinària capacitat de lideratge”. En paraules d’un altre estret col·laborador, Xavier Roig, “Maragall animava i donava pistes sobre per on s’havia d’anar”. El seu era un lideratge positiu. El llegat polític complet de Maragall encara s’ha d’escriure, i s’haurà de tenir en compte la seva capacitat de fer equips i d’innovar mirant al món. També s’haurà de destacar, a més de la imprevisibilitat, la discreció. El Maragall excèntric del qual tant s’ha parlat és el mateix Maragall discret i fora de focus públic que es traslladava a viure una setmana en cada barri i que sopava cada 24 de desembre en un menjador social de la ciutat. La comunicació política s’ha transformat tant com Barcelona en les últimes dues dècades i ara tot es transmet en directe per Twitter.

Els Jocs van ser un pretext per posar fil a l’agulla i transformar una ciutat industrial en decadència en el que és actualment, un pol d’atracció de persones i d’idees d’arreu del món, però que té el risc de morir d’èxit d’esdeveniment en esdeveniment. Barcelona necessitava un projecte i va tenir una transformació urbanística i una injecció d’autoestima. La ciutat es va reinventar.

Ara, 25 anys després, tenim una ciutat extraordinària, però amb desafiaments que porten a preguntar-se qui està pensant Barcelona i quin és el projecte col·lectiu de la ciutat ara mateix.

L’èxit ha generat alguns malestars ciutadans sobre el turisme o l’accés a l’habitatge, i altres que hi estant indirectament relacionats, com la contaminació.

En els últims 16 anys les pernoctacions han passat de 3 milions a gairebé 8 milions anuals, i l’expulsió de veïns pel preu dels pisos és una evidència. Barcelona continua patint el retard provocat per la dissolució de la corporació metropolitana, restablerta l’any 2010 i formada actualment per 36 municipis i més de tres milions d’habitants de la primera corona. Es concerten serveis, però no polítiques imprescindibles en temes com l’habitatge. La Generalitat encara no ha perdut la por a la gran Barcelona.

La capital ha sigut tradicionalment una ciutat d’esquerres, i l’actual alcaldessa prové directament dels moviments socials. Té instint, capacitat de connectar amb la ciutat i triar els símbols. Però té 11 regidors de 41 i va arribar sense estratègia, més enllà de la percepció de cansament del turisme i l’angoixa per l’accés a l’habitatge i el seu encariment. L’equip de govern comença a percebre la necessitat política d’un instrument fort de coordinació de l’àrea metropolitana, i els anuncis enginyosos (retirada de vestigis franquistes o esclavistes, integració dels manters, perspectiva de gènere en les comunicacions i contes infantils) no tenen prou empenta. Barcelona necessita creixement de qualitat i no decreixement, un equip de govern a qui no facin por les inversions. Això és compatible amb una veritable política d’habitatge social i decisions que millorin els serveis, més enllà d’anuncis de municipalització de serveis que són més ideològics que efectius. L’avantatge d’Ada Colau és que té una oposició dèbil amb un cap que es manté obstinadament com un obstacle a la renovació.

Els ciutadans de Barcelona ja no necessiten operacions espectaculars. Volen recuperar la ciutat i la qualitat de vida que l’ha fet mundialment famosa. Per aconseguir-ho, cal centrar-se en una gran operació que garanteixi serveis bàsics, líders amb ambició disposats a competir i també a cooperar lleialment amb els ciutadans.

image-alt

Per saber-ne més

Diumenge olímpic amb l'ARA

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT