On rau el poder?
Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsEl prestigiós comentarista del Financial Times John Lloyd va fer l’oportú recordatori que el periodista Henry Fairlie ja havia popularitzat l’any 1955 l’expressió establishment per descriure la matriu de relacions oficials i socials dins la qual es produeix l’exercici del poder. A la Gran Bretanya aquestes relacions es forjaven a les escoles model Eton i Harrow, a les universitats d’Oxford i Cambridge i als clubs o segones residències. Però, segons l’autor, el model tenia vocació de ser global i antecedents seculars molt més antics que la nova paraula definidora. A la Iugoslàvia de Tito, Milovan Djilas ja va referir-se a la “nova classe” dominant del comunisme autogestionari. I, de fet, històricament sempre hi ha hagut a tot arreu unes castes dirigents tan feudals com poden i que es perpetuen o es readapten amb la finalitat de continuar abusant de la posició de domini. Anthony Sampson va recuperar aquest fil argumental publicant Anatomia de la Gran Bretanya i el va culminar el 2004 amb el llibre Qui mana, aquí? La seva generació havia vist aparèixer durant els anys cinquanta i seixanta uns nuclis nous de poder, per exemple al voltant del sindicalisme obrer. Però durant els anys vuitanta el poder va tornar a esmunyir-se de les mans dels patricis i dels obrers. El mateix Lloyd va observar el 1988 que les elits del govern, dels negocis i dels mitjans de comunicació eren cares noves d’una extracció diferent. [...] Assistim probablement a un retorn universal dels vells costums que, amb algun retoc, consoliden les xarxes de poder de les ínfimes minories indegudament qualificades de selectes. [...] Les elits tradicionals tornen a remenar les cireres. En tot cas, Sampson afirma que els amos dels mitjans de comunicació són la nova aristocràcia. Potser no governen els països, però sí que manen els governants. Fins als anys setanta, la informació política era un espai reservat per a uns quants especialistes. Ara, en canvi, els líders necessiten compareixences diàries o a cada hora als mitjans. [...] Anthony DiMaggio, que escriu a la web Counterpunch, avisa del gir reaccionari que s’ha fet palès als mitjans de comunicació i declara que el periodisme polític ja és irrevocablement corrupte. [...] Segurament tenia raó Xavier Bosch quan va dir que “els periodistes són el control de qualitat de la democràcia, i si no podem explicar què passa, tanquem la parada”. [...] Si la transparència i la llibertat no s’imposen a l’oportunitat i la manipulació, ens haurem de resignar a tenir una aparent democràcia formal en grau de temptativa frustrada i de burla sense pal·liatius.
