Els refugiats desperten Europa
1. OPORTUNITAT. Angela Merkel ha sigut el primer governant a comprendre la importància per a Europa d’afrontar amb dignitat i eficàcia la qüestió dels refugiats. El primer senyal el va donar en comparar aquesta crisi amb la unificació d’Alemanya. El segon, dilluns: “El que estem vivint és una cosa de la qual ens continuarem ocupant els pròxims anys, que ens canviaran com a país, i volem que el canvi sigui positiu i pensem que ho podem aconseguir”. Un moment excepcional per a Alemanya, però també per a Europa, que en pot sortir profundament transformada. Hi ha alguns països de l’Est, Hongria per davant de tots, que o es desprenen dels seus actuals governants i canvien o no tindran lloc a la Unió Europea.
L’impacte emocional sobre la població de les imatges que hem vist aquests dies està fent bellugar els líders polítics que no es van saber anticipar, com va fer Angela Merkel. Però tots saben que, quan vinguin els problemes, part de l’opinió pública actuarà reactivament: els altres sempre són culpables de les nostres desgràcies. Si Europa realment vol fer d’aquesta crisi una oportunitat cal actuar en dues direccions: afrontar una certa refundació cultural i moral, si se’m permet l’expressió; i demostrar capacitat per jugar un rol com a potència mundial. Cal acollir els refugiats, però també cal ser actius en la resolució dels conflictes que obliguen tanta gent a fugir.
Hollande i Cameron ja han parlat d’accions militars, bombardejos, sobre posicions de l’Estat Islàmic a Síria. No hi ha dubte que cal actuar, però amb estratègies de fons, no amb cops d’efecte. ¿Afegir bombardejos als bombardejos millora la situació de la gent? La història recent ens confirma que hi ha una cosa pitjor que una guerra: no acabar-la o acabar-la malament. La de l’Iraq va ser una guerra equivocada, però la manera de resoldre-la encara va ser un error més gran. La proliferació d’estats fallits (per autodestrucció o per destrucció des de fora) s’ha convertit en un gravíssim problema. Timothy Snyder, en un llibre de propera aparició, Terra negra, explica, a partir de l’anàlisi de l’Holocaust, com el totalitarisme germina en les ruïnes dels estats. I com en aquest moment torna a haver-hi, especialment a l’est del continent, estratègies sistemàtiques de debilitació d’institucions i de poders que són una veritable amenaça per a Europa. La Unió ha d’acollir amb generositat els refugiats, però ha de combatre al mateix temps les causes de l’estampida, encara que això suposi sortir de la comoditat en què estàvem instal·lats. Quan un s’adorm, la història sempre acaba despertant-lo.
2. HUMANITAT. Henry Buckley, un periodista anglès, va arribar a Madrid el 1929, es va quedar a Espanya fins al 1939 i va sortir per la frontera amb els que marxaven a l’exili. El 1940 va publicar a Londres Vida i mort de la República espanyola. D’aquest llibre és el següent paràgraf: “Desesperat, no sabia el que havia de fer. Vaig tornar a la Jonquera, l’últim poble espanyol, i vaig buscar el comandant. Em va dir que dotze nens havien mort aquella nit al ras. Els carrers estaven plens de gent que dormia o que havia passat ja a millor vida. Vaig tornar a la frontera i em vaig dirigir a Perpinyà. Pensava que la ciutat sencera s’estaria preparant per rebre aquella onada de refugiats, que les escoles estarien adequades per atendre’ls, que les esglésies haurien preparat cantines i cuines de campanya per donar menjar a tota aquella gent, que cines i teatres haurien suspès les seves funcions. M’equivocava. En arribar a Perpinyà vaig comprovar que no només els cines estaven oberts aquella nit, sinó que, a més, estaven molt concorreguts. I els carrers estaven plens de persones que passejaven, que parlaven, que reien, que es divertien. Anaven ben vestides i semblaven ben alimentades. Entraven als bars i als cafès, i es dirigien als music halls per contemplar l’espectacle de varietés que s’oferia aquella nit. Des del carrer podia sentir l’inconfusible so de l’acordió francès. Aquell espectacle era, en el fons, molt més tètric i dantesc que el que acabava de veure a la frontera, perquè estava contemplant una humanitat que havia perdut el cor, uns éssers humans que havien deixat de ser humans”.
