Encenedors i llibertat d’expressió
Com que són gent d’ordre, les forces de l’esquerra independentista anticapitalista varen fer també la seva tradicional manifestació en ocasió de la Diada, durant la qual es va cremar una bandera espanyola, una de francesa i una d’europea (“¿Y la europea?”, preguntava Rajoy), així com algunes postals amb l’efígie de Felip VI. Preguntats pel fet, membres de l’organització (que aplega entitats com la CUP, el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans, Alternativa Solidària, Arran, Endavant i la Coordinadora Obrera Sindical) han respost que es tracta d’una “manifestació de la llibertat d’expressió”, i tal dia farà un any.
La llibertat d’expressió, un concepte tan agraït que cadascú l’entén i el practica com vol. Però tant en aquest cas com en d’altres de signe ideològic ben diferent i fins i tot contraposat, convé recordar el principi bàsic de la llibertat d’expressió, que és el mateix de qualsevol forma de llibertat: això és, que la llibertat d’expressió té límits, per molt que aquesta paraula causi agrura a les animoses noies, en femení genèric, de la lliga de l’encenedor. Per exemple, la llibertat d’expressió limita de manera clara amb la ineptitud.
Això vol dir que la teva llibertat d’expressió deixa de ser operativa quan l’únic resultat que n’obtens (a part de jugar una estona amb foc, posem per cas) és regalar arguments als teus adversaris. Què se suposa que hem d’esperar que passi, després de cremar una bandera espanyola i la imatge d’un rei a la via pública? Com a efectes immediats, pràcticament cap que valgui la pena consignar: que els nois -aquests, en masculí singular- de la caverna s’irritin molt i es desfoguin, mai més ben dit, amb portades indignades i la sabuda allau de grunys a les xarxes socials. És a dir, res. Particularment, puc dir que les cremes de banderes mai no m’han fet ni fred ni calor (m’ofèn molt més que se’m cremin les patates), i, d’ençà que vaig contemplar la meva foto enganxada al fons de la tassa del vàter d’una biblioteca pública (verídic), també dono per amortitzada la meva indignació per la incineració de fotografies de qui sigui. Però aquesta, la de les preferències i les fílies i fòbies de cadascú, no és la qüestió.
La qüestió és d’ordre públic, un altre concepte que també és molt del gust de les organitzadores d’aquesta manifestació, però que no es pot deixar de tenir en compte. La República Catalana bé n’haurà de tenir, d’ordre públic, com tots els estats del món, i aleshores el tema de la destrucció de símbols i imatges sí que pren importància. Si, com es diu sempre, volem un país lliure perquè sigui millor, no deu ser per ofendre les persones amb aquesta mena de bravates que estem cansats de suportar per la part de l’espanyolisme ultra, sinó perquè no es repeteixin. ¿Volem una República per a tothom o només per a tothom que ens agradi i que sigui com nosaltres? Aquesta sí que és la qüestió. Per respondre-la, sisplau, estotgin els encenedors per al dia del concert de reunificació dels Mecano.
