Refugiats, observeu els valors
Preparem-nos, que encara no hem vist res. Si les polítiques europees sobre la crisi dels refugiats havien estat fins ara erràtiques, cíniques, magres, impresentables i fins i tot repulsives (podríem esgotar el catàleg d’adjectius negatius), fa feredat com poden arribar a ser en un futur pròxim, després que a Frau Merkel i la seva CDU el fet d’haver-se destacat com el govern més generós amb diferència en matèria d’obertura de fronteres no els valgui res més que severs disgustos electorals, acompanyats de l’alarmant ascens a les urnes alemanyes del partit neofeixista Alternativa per a Alemanya. La caiguda de Merkel per haver estat massa generosa amb els refugiats (paradoxal, després que la cancellera hagi estat blasmada una i un milió de vegades com la mare de tots els postcapitalismes salvatges) és l’excusa servida en safata que necessitaven els pròcers europeus per mantenir-se més fidels que mai a la seva ronyosa tradició de posar-se la bena abans que la ferida al crit de l’últim que tanqui la porta. Mai més ben dit, perquè en veurem, de portes i fronteres tancades, i a balquena. Ho vestiran amb la necessitat de frenar les extremes dretes emergents, quan l’únic propòsit veritable serà el de mantenir els seus respectius espais de poder. I els que pagaran la festa, com sempre, seran els més desprotegits, en aquest cas els refugiats, que aviat veuran multiplicades per zero les seves oportunitats, ja de per si ben escarransides fins ara.
En aquest context, resulta particularment obscè que el rei d’Espanya, Felip VI, planti la seva figura singular en una reunió d’alt nivell de l’ONU i proclami que “s’ha de respondre amb generositat als grans desplaçaments de persones refugiades”, tot apel·lant a “la tradició integradora d’Espanya” (aquells jueus sefardites d’antany, aquests catalans i bascos i aquests ganivets a la tanca de Ceuta d’avui mateix), i sense estar-se d’exigir que els refugiats “observin els valors del país d’acollida”. Desconeixem si l’autor dels discursos de Don Felip és el mateix que li va escriure a son pare allò de “mai va ser el castellà llengua d’imposició”, però en qualsevol cas es pot afirmar que els escrivans de la Zarzuela sí que segueixen sense cap mena de dubte les tradicions espanyoles més arrelades i més ràncies. Sobretot tenint en compte que, dels 18.000 refugiats que al regne de Don Felip li van correspondre per quota europea (Merkel ara en renega, de les quotes: més benzina per a dirigents desaprensius), fins ara n’han estat acollits amb prou feines 500.
Seria interessant, seguint les paraules del monarca, convidar un dia aquests 500 acollits a berenar (a la Zarzuela mateix, per exemple) i preguntar-los si ja s’han aplicat a observar els valors espanyols. O potser millor que no, no fos cas que s’hagin fixat en models equivocats i els valors que hagin après hagin estat els de la cobdícia, la mentida, la corrupció, la ineptitud, la falsa democràcia, el cinisme superlatiu, l’autoritarisme i la mala bava sense filtrar.
