Els somnis de tantes nits d’estiu
He vist gent equivocar-se feliçment. I n’he vist encertar-la per atzar... I de nit, com sempre, la lluna pàl·lida, agnòstica, a tots els mirava de reüll.
Ja fa temps que no canta el gall i que el meu son estantís troba a faltar el repic del campanar aturat. I aquella amistat juvenil que es va fondre en l’oblit.
Érem joves i ens crèiem déus. Érem bèsties i ens crèiem homes. Som, ai!, un incendi permanent... i cada dia el sol es pon, crepuscular i homèric.
De dia, sota un sol mil·lenari, les cigales canten amb monotonia atàvica. I nosaltres naixem, ens reproduïm i morim com si fóssim únics.
Els estornells han tornat a eixordar la pau del meu estiu. ¿Però com notaria, sense ells, que les vacances són només un miratge de felicitat?
Els morts dels meus amics són també els meus morts, sense llàgrimes. I jo un dia seré també només el mort d’un amic a qui no cal plorar.
Quan va ser que vam desaprendre a plorar, a estimar, a ser lleials? I per què la revenja i la ràbia no es desaprenen mai del tot?
De l’ermita baixaven torxes enceses, silencioses, com formigues. I dintre meu desfilaven els jocs d’infantesa, abans que s’apoderés de tot el meu ésser el gran joc del sexe.
Sona un clàxon emprenyat, histèric. Sona un televisor monòton, pla i solitari. I ressona ben proper, insistent, el neguit dels fills per créixer, per fugir i tant de bo per canviar-ho tot.
Vaig obrir el meu cor a l’ideal col·lectiu. Però l’ideal es va anar pansint, i el meu cor va buscar llavors, desesperat, refugi en l’envejada ingenuïtat dels qui encara hi creuen.
Els grills, cric-cric, cric-cric, orquestren la nit, pausadament. I milers de cors solitaris hi posem, tossuts, la melodia dels nostres somnis.
En obrir per la meitat les primeres figues regalades, he retrobat el desig: el desig granulós i nostàlgic de les coses sabudes i assaborides, de la bellesa apresa, cíclica.
Si obro les finestres de la sala i de l’alcova, la brisa i la fosca se’m fiquen al llit. Aleshores tot el pensament esdevé una carícia i m’abraça la nit, tendra i tenebrosa.
Benaurades ones que empenyeu el bot per popa. Benaurat silenci del vent que ens bressola. Benaurada llibertat de triar el nostre rumb cap a la casa dels pares, ben endins.
Els bons amics envellits han plantat vinya i olivets, de costat, perquè es facin companyia. Ells, i la terra estimada, són el testimoni d’una derrota amarga que sempre més m’ha infós coratge.
Abans de saltar a l’aigua, crida el marrec: “Sóc guapo, sóc valent, sóc astut!” Xof! És ell el gegant bondadós i juganer que tots voldríem ser.
Ara s’encén, ara s’apaga: fa anys que l’enllumenat de la plaça tentineja, immortal. I fa anys que vam oblidar què volíem ser quan fóssim grans.
La natura ens va aparellar, però nosaltres no podem deixar mai de buscar, enllà i ençà, humanament. Fins que la mort ens separi.
El ventet bufa ben fort, bufa ben fort. ¿Però de què ens serveix quan hem perdut el nord, el nord?
El dia que sigui gran de debò, el dia que efectivament sigui vell, triaré una finestra amb vistes al mar, al cel i al Canigó. Som així: mai no deixem de somniar, fins al final.
Endormiscat, m’ajec a la sorra, beso el cel. Llavors que sento la veu interior que m’alerta: el temps de les papallones grogues s’ha acabat. Adéu a la màgia! Ai, amics, tot s’acaba.
