El 20-D: tacte i memòria
El poeta romàntic John Keats, quan acaronava la seva estimada Fanny, li murmurava tendrament: “El tacte és memòria”. Els que no podem deixar de ser romàntics de la política, un sentiment que per fortuna es renova a cada generació -sempre surten joves que creuen que és possible canviar les coses i que posen mans a la feina, amb entusiasme-, també sabem que el mer tacte amb el vot és memòria. El dia d’unes eleccions, malgrat tots els espectacles lamentables que hem vist durant la campanya, malgrat totes les perversions del sistema, sentim una emoció especial, barreja de responsabilitat i creença, de sentiment i raó. Sabem que la democràcia s’ha de tractar amb tacte.
Sí, sabem que la democràcia és memòria, és una pell fràgil, és la lluita apassionada dels que ens han precedit i també la nostra lluita diària. ¿Cal tornar a recordar que en aquest país hi va haver un temps, no tan llunyà, que no es podia assaborir el plaer sentimental del sufragi, la raó apassionada del vot? Esclar, la democràcia que anhelaven els pares i avis no és la que tenim. Per això precisament ens hem ficat en aquesta segona Transició, oi? I no la podem deixar a mitges. Haurem de seguir votant, participant, sortint al carrer, opinant, convencent i convencent-nos que val la pena. No ens podem permetre el luxe de regalar la nostra capacitat de decidir, ni ara ni mai. El dret a decidir no només s’ha de reclamar incansablement, sinó que s’ha d’exercir diàriament. Especialment en dies com avui. És un dret i un deure. Si ens quedem a mig camí no ens ho perdonarem, ni sobretot no ens ho perdonaran els que vinguin al darrere.
El moviment sobiranista d’aquests darrers anys, empeltat de regeneració democràtica i de canvi social, ha produït una mobilització sense precedents, ha fet que molta gent tornés a creure en la política. Afortunadament, ha creat nous romàntics. M’he sentit acompanyat com feia temps que no em passava. Keats també li deia a la Fanny: “Sóc massa feliç amb la teva felicitat”. Jo també he estat massa feliç amb la vostra felicitat i no vull que s’acabi. Ho sé prou bé que algun dia finirà, però que no sigui en va. Que puguem veure’n algun fruit. Que floreixi un nou país, tendrament, democràticament.
John Keats va morir als 25 anys. La transició espanyola, tan apassionada i romàntica com va ser al principi, va morir també més o menys a la mateixa edat. Ja fa anys que és una ombra de si mateixa. Fa temps que necessitem una segona Transició, que alguns ens hem convençut que ja només pot ser catalana. Espanya haurà de fer la seva, esclar, però segurament no serà fins a la pèrdua de Catalunya que es veurà obligada a reaccionar de debò. La seva incapacitat majoritària d’acceptar el dret a decidir de Catalunya, de gaudir de l’amant catalana, és la incapacitat d’estimar la democràcia amb passió i llibertat. Iglesias, Errejón i els seus són la meritòria excepció que confirma la regla d’una Espanya amb poca memòria i menys tacte.
El camí està traçat. Aquest 20-D marcarà una nova fita. Hi arribem per la falsa drecera que ens hem buscat després del 27-S. Però tanmateix som aquí i ens toca ballar el preciós ball de la democràcia. Ens toca obrir el sobre, ficar-hi delicadament una butlleta, segellar-lo i dipositar-lo a l’urna. És l’acte ritual, tacte i memòria. Omplim-lo una vegada més de sentit, de sentiment i de raó. Fem-lo nostre. Anem a l’essència de la democràcia. Anem-hi amb Keats: “Quan la vellesa abati la gent d’ara/ et quedaràs enmig d’uns altres dols, amiga/ de l’home, i li diràs: «Veritat és bellesa,/ bellesa és veritat»; i és tot el que a la terra/ ara sabeu, i més ja no us caldria” (fragment de Sobre una urna grega, traduït per Marià Manent).
