I tan diferents com som!

Com cada any per aquestes dates, sento de manera especialment aguda la incomoditat de formar part d’una tribu de consumidors. Potser, però, tampoc em sentiria bé en cap altra tribu. Ni tan sols en un petit món fet de lectors capficats. ¿O no us anguniejaria viure sempre envoltats de gent igual que vosaltres? La gràcia d’aquest rebuscat país que tenim és la seva diversitat. I la desgràcia de l’Estat que ens ha tocat és, precisament, la seva aversió a la diversitat. No hem tingut sort, i no és per no haver-la buscat amb la millor de les cares. Cares i paraules amables com les de Maragall o Espriu. Fa tant de temps! Ara hem apostat fort per fer-la Grossa. I ja ho veus, de moment el número important de la rifa no ha tocat. A veure si el 2015 l’encertem. Però que ens quedi clar: no serà com a passius consumidors de loteria que aconseguirem tots els números, sinó com a ciutadans actius. Des de la diversitat de la tribu.

La diversitat és això: he tornat a visitar la senyora Rosa, amb la qual tinc poc a veure. Vull dir que som ben diferents. Als seus 85 anys, ha sortit del poble poques vegades. No ha assimilat el consum popular, tan estès, de viatjar. El seu món, i el seu temps, són uns altres. Però ho sap tot. Tot el saber heretat i tot el present retransmès: la ràdio, el diari... i les visites. Com sempre, l’he trobat cuinant asseguda en una cadira. Li fallen les cames. No deixa de feinejar, però. Mentre xerrem, un crit del carrer la sobresalta. “Rooosaaaa!” És l’Andreu, que amb els 50 ja fets viu de la voluntat de la gent. La seva casa, una rulot desmanegada com ell, un gegant que sempre ha anat de tort. “Cada dia li faig l’esmorzar: bé ha de menjar aquest noi, no creus?” Talla mitja barra, la frega amb tomàquet, l’amaneix amb oli i sal i hi estén dues llesques de pernil. La Rosa no consumeix però tampoc no estalvia. Avui s’ha estalviat, això sí, de baixar les escales perquè el meu fill Jaume d’una revolada ha donat l’àpat frugal a l’Andreu.

Diversos, sí. L’Alguer, un dels néts de la Rosa, és bomber, una feina que li permet menar les terres de la casa familiar. Camps d’oliveres, sobretot. M’ha guardat deu litres d’oli d’aquesta anyada del 2014 -la del 2015 hauria de ser millor, sospira- i de passada ve a instruir-me sobre com podar la parra del jardí. Els lectors de ciutat no sabem gairebé res, de la terra. En un món d’abans no sobreviuríem. A les branques baixes cal tallar arran, per sota els nusos, perquè la parra pugi dreta i sana. El seu avi Manel era un virtuós de la vinya. A l’Alguer l’he vist créixer: també ell ha pujat dret i sa. I tan diferent de mi, de la Rosa...

Es fa fosc d’hora. Alimentem la llar de foc amb les sobres del jardí, tot ell ben podat de fa dies. Només faltava la parra i la buguenvíl·lea. Peixo el foc branca a branca: del llimoner, la prunera, el nisprer i el pomer. Vaig endreçant les cendres amb l’escombreta de palla, com si fos la rateta que escombrava l’escaleta. Perfumat de fum, si les nebodes m’ho demanen els explico un conte, no el de la rateta, sinó el d’un marrec gegant a qui li deien Marrecàs, i que bé podria ser l’Andreu alimentat per la Rosa. Un Marrecàs bonàs i viatger. I alhora molt de casa seva. Roda el món i torna al Born.

Tornen els cosmopolites, tornen els fills pròdigs, tornen els ambaixadors i els negociants, tornen els personatges de la infància, els vells amics, els records, el fred i la vida renovada. Per festes, tot acaba tornant. Tornarem a lluitar, tornarem a sofrir, tornarem a vèncer, va dir un Companys èpic i imprevisible que aquest 2015 farà 75 anys que va ser assassinat. Per ell, i per la diversitat de tots els que ens han precedit i els que vindran. Per la Rosa i l’Andreu i l’Alguer i... pel Marrecàs. Pels lectors i els consumidors obsedits. Per tots. Tornarem a votar. Tornarem a sofrir. Tornarem!