La tele i la pedagogia mal entesa
TVE va estrenar diumenge Poder canijo, un programa que intenta posar en valor la tasca pedagògica dels mestres i la motivació per aprendre. Encara que sembli paradoxal, tenint en compte el contingut, el presenta Juan Imedio. El programa està carregat de bones intencions, però es queda només en això. Tot i que intenta fer una defensa de la innovació a les aules, Poder canijo els ha quedat passadet de moda i carrincló. Per variar, escullen un elenc de nens i preadolescents saberuts com a titelles del programa. Per tant, ja no parteix de la normalitat d’una classe sinó que fa una selecció especial de canalla que fins i tot pot acabar resultant repel·lent.
Poder canijo té una evident inspiració en El hormiguero. També té dos titelles que van parlant durant el programa i fan experiments i temes de ciència que ja hem vist abans en el programa de Pablo Motos. Apareixen uns quants mestres que expliquen els seus recursos, idees i jocs a la classe per fer més atractives les lliçons a les criatures. Una mestra es disfressa de superheroïna per explicar matemàtiques, un altre utilitza el mòbil... També surten col·laboradors que fan seccions que ja hem vist en molts altres programes infantils, com per exemple demanar als nens que defineixin conceptes o expliquin teories científiques en funció dels seus coneixements.
Quin problema té el programa? Que busca la innovació pedagògica a partir de patrons caducs. I aquest és l’error també de la cadena a l’hora d’entendre la funció de la televisió pública quan es dirigeix al públic infantil. Estimular la curiositat dels nens, tractar-los amb la dignitat que mereixen, apujar el llistó dels continguts televisius, s’ha de fer a partir d’una programació que no cal que converteixi el plató en una aula. Poder canijo té una pàtina mestretites que aconsegueix convertir en avorrit allò que estan intentant comunicar: que és divertit i apassionant. Fa asseure la canalla com en una classe, els hi diu quan han de parlar i, mentrestant, el presentador i els col·laboradors els alliçonen amb la bondat d’una monja enrotllada. En televisió cal tenir sempre present que educar no vol dir oferir píndoles de lliçons sobre ciència a una desena de nens que s’asseuen en una taula del plató i tractar-los com ninotets. La tele ha d’estimular la imaginació dels nens que són a casa. Ara bé, el principal error és dirigir a les criatures un programa que intenta posar en relleu la feina dels mestres. Una cosa és entretenir i educar la canalla. I una altra de molt diferent empoderar els docents i retornar-los el respecte i la categoria social que mereixen. Per a això últim s’ha de pensar en un programa dirigit als pares i als adults en general.
