Publicitat
Publicitat

Per treure'ls de casa

L' article d'Ernest Maragall del diumenge 30 de gener a l'ARA barrejava asumptes diversos sota el títol "La qüestió nacional (un altre cop)" .

M'agradria reprendre algun dels fils de la seva reflexió. Al·ludeix a un article meu anterior, publicat a El País , en què proposava el reflotament de l'horitzó federal com a resposta política capaç de mobilitzar l'esquerra (catalana i espanyola). No es tractava tant de tornar a una discussió teòrica sobre el que som o deixem de ser (per mi és una discussió banal) com de proposar un enfocament pragmàtic, polític, del que pot estimular una consciència d'esquerres a Catalunya (i a Espanya).

El meu punt de partida és que el catalanisme polític viu els últims trams de la inèrcia reivindicativa del passat: ni vol ni li convé interioritzar la situació real de la Catalunya d'avui -progressivament hipermestissa i òbviament bilingüe i bicultural- i ha de seguir fingint (fins i tot estimulant) un adversari ideològic estàtic.

Ser català i catalanista és una elecció ideològica, no una eqüació fatal, i molts catalans se senten sense partit polític perquè són d'esquerres però aliens a la passió de ser català (que és una passió tan obtusa com la passió de ser espanyol), potser perquè són més coses que catalans o potser perquè les passions patriòtiques els fan por. La glàndula patriòtica va tenir sentit contra la dictadura i el centralisme d'un Estat armat i repressiu; ara la glàndula patriòtica és més aviat el refugi d'una frustració que té naturalesa bàsicament política i que discuteix sobre diners i quotes de poder, però disfressa el seu caràcter de gestió política amb sentiments d'ofenses i submissions col·lectives, com si existís a les institucions de l'Estat un antagonista castrador de la societat catalana.

Això és una interessada fantasia retòrica que ha alimentat el catalanisme, malgrat que el desequilibri de la balança fiscal o la gestualitat retòrica (però bàsicament innocua) del Tribunal Constitucional puguin fer pensar que Catalunya viu perseguida, maltractada, sotmesa o humiliada. Aquesta lectura és marcadament ideològica (com si el catalanisme fos transversal i universal a Catalunya) però la naturalesa del problema és també, i bàsicament, política.

Com es trenca l'espiral que fa llegir ideològicament com a espanyolista el que són interessos econòmics de l'Estat? El desequilibri fiscal no té una raó ideològica; té una raó econòmica flagrant: els diners el poder no els cedeix mai perquè sí, tampoc en democràcia, sinó per la força dels vots, de l'interès o de la necessitat. I el debat calentíssim sobre la sentència de l'Estatut va patir la mateixa malaltia: va fer-se un drama ideològic i patriòtic del que era una conservació estatal de quotes de poder (més una grollera provocació en tocar el preàmbul). Aquesta és la dinàmica que es repeteix un cop i un altre: la ofensa es viu i explica en clau patriòtica en lloc de llegir-se com a lluita de poder polític.

Vist des d'un angle d'esquerres (nacionalista i no nacionalista), una via capaç de neutralitzar la ideologització crònica de la lluita de poder passaria per revifar belles paraules i explotar una variació petita del sistema actual per culminar-lo en un estat federal (o federat).

El projecte d'una Espanya federal és una variant teòrica infrautilitzada i sempre dissolta o invisible a l'espai públic; té una existència tan prima que no forma part del que un català pot aspirar a demanar: no és al mercat d'ideologies o posicions polítiques.

Una estabilització federal hauria de bregar amb complexíssims equilibris, com sempre, però estaria avalada per un pacte bàsic capaç de neutralitzar la interpretació en clau de ferida catalanista el que és bàsicament una lluita i un joc polític. La fantasia federal permetria defugir aquest malson i podria activar la construcció d'una esquerra allà on cal vitaminitzar-la (que no és precisament en els sentiments, després de trenta anys d'immersió catalanista).

El vot potencial d'esquerra a Catalunya sovint no surt de casa i podria reactivar-se per aquest cantó, lligat a un paquet d'idees i actituds que trascendissin la qüestió nacional i permetessin concentrar-se en el que importa: idees i força mobilitzadores, en què la gosadia o l'atreviment en formular discrepàncies amb la dreta no estiguin eclipsades o invisibilitzades per la cursa principal dels últims anys (és a dir, a veure qui ho és més, de català). L'horitzó federal podria ser l'ham teòric per captar un contingut ideològic ara dispers i desmotivat.

Òbviament, però, abans d'anar a convèncer el PSOE del festival federal hi ha un pas previ necessari: s'haurà d'assumir i interioritzar que el vot determinant que aquí obté el PSOE a les generals no es mou de casa quan les eleccions son autonòmiques.

Són catalans, són d'esquerres, però no són catalanistes.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT