Publicitat
Publicitat

El Mastroianni de les llibreries / Un ‘happy end’, per dir alguna cosa

Però qui és classe mitjana? ¿La gent que arriba a final de mes i estalvia, ni que sigui una mica?

El Mastroianni de les llibreries

Girona no seria Girona sense en Guillem Terribas. Qualsevol ciutat necessita algú inquiet, passional i engrescador per assolir els estàndards de nutrició cultural i per estimular-ne l’intel·lecte. Terribas, que després de gairebé quaranta anys al capdavant de la Llibreria 22 ha fet “un pas al costat”, és un farinetes que fica el nas a tot arreu, un líder tranquil -un quiet man - que les mata parlant, conversant i convencent a qui faci falta. Fa un quart de segle, amb uns quants amics bojos pel cinema, va muntar el Cinema Truffaut. Encara avui és la manera de veure les pel·lícules en versió original a la ciutat. Aquesta setmana, fruit de la seva doble dèria, acaba de publicar un assaig.

Guillem Terribas és un líder tranquil que les mata parlant, conversant i convencent a qui faci falta

Quan un llibreter escriu un llibre és notícia. Alegra’m la vida és un exercici de nostàlgia de les pel·lícules que més l’han tocat en els diferents moments personals, i la recomanació, molt pràctica, de “22 pel·lícules per mirar amb la mainada”. Avui que costa tant trobar, en una sola pantalla, alguna cosa que tota la família pugui veure junta, la tria d’aquest enamorat del cinema esdevé una guia útil. Terribas continua sent un pioner. Va ser el primer llibreter a donar una frase per a la faixa d’una novel·la. El primer, també, a aparèixer en un anunci de televisió, satisfent així un dels seus desitjos d’infantesa. De petit volia ser actor. Ara ja podem dir que n’és, un comediant, irònic i vitalista, que sap gaudir de les gotes de mel de la vida. Ara que donen el premi Nobel de literatura a compositors de cançons, potser arribarà el dia que el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes li donaran a un llibreter. Si s’accepten candidats, apunteu aquest nom: Guillem Terribas, el Mastroianni de les llibreries.

Un ‘happy end’, per dir alguna cosa

Christine Lagarde, encara directora de l’FMI, ha dit al Fòrum de Davos que cal actuar amb urgència per “combatre la crisi de la classe mitjana”. Però qui és classe mitjana? ¿La gent que arriba a final de mes i estalvia, ni que sigui una mica? ¿La que ostenta segona residència però té hipotecada la primera? La CUP creu que si guanyes més de 60.000 euros a l’any ja ets “classe alta”. Tot és relatiu. Depèn des d’on t’ho miris. Per a ells, que es limiten el sou, que creuen que molta gent podria viure amb molt menys del que té i que no consideren que la suma d’ambicions individuals faci progressar el país, 60.000 euros són una barbaritat.

Si hi ha eleccions, se separaran PDECat i ERC i s’ajornarà el referèndum, i el procés recularà un any i mig

És lògic que els anticapitalistes aspirin a fer que els que més tenen paguin més impostos. Però això ja passa, i el que no pot acceptar el PDECat és que, en un dels llocs d’Europa on ja es tributa més pel rendiment del treball, els apugin encara més. Per això, després de tres dies d’incertesa, amb Eulàlia Reguant preguntant “si construïm una república o una reprivada ”, Puigdemont i Junqueras han pactat que no cediran amb més impostos. Un final feliç, d’aquella manera. Cupaires i convergents han decidit ser companys de viatge cap a la independència però estan massa incòmodes els uns amb els altres: estan als antípodes en la manera de viure. La solució, de tan difícil, sembla impossible. Avui queden vuit dies perquè la CUP decideixi si aprova o no els pressupostos del Govern. Si no hi ha pressupostos, Puigdemont convocarà eleccions. Si hi ha eleccions, passaran dues coses: se separaran PDECat i ERC i s’ajornarà el referèndum. I si s’ajorna el referèndum, el procés recularà un any i mig, pel cap baix. El joc de l’oca. ¿A qui li interessa que tornem enrere en aquest joc d’ous, en aquesta història de mai no acabar?

Més continguts de