Publicitat
Publicitat

La coronació del president de França

Diu poc a favor nostre que no entenguem que algú prefereixi abraçar una nacionalitat més evolucionada que la pròpia

Vaig poder contemplar en directe la presa de possessió del president Macron a l’Elisi. La BBC va entendre aquest acte com un esdeveniment important. No sembla que ho fos per a TVE Internacional, que va continuar amb les seves carrincloneries habituals.

L’espectacle va estar molt ben organitzat i va confirmar les expectatives. Macron va complir la promesa d’envoltar la seva presidència de la solemnitat que van pretendre els instauradors de la Cinquena República, començant pel president De Gaulle. Suposo que, donada la seva edat, Macron no està disposat a ser considerat pels altres polítics més madurs com el jovenet que acaba d’instal·lar-se a l’Elisi. Laurent Fabius (president del Consell Constitucional), en atorgar a Macron el nomenament, va voler rememorar Chateaubriand tot dient: “Per ser l’home del seu país, cal ser l’home del seu temps. I vostè, certament, és un home del nostre temps”, va rematar. És cert que l’acció de govern pot anar en un sentit o en un altre. Però la solidesa institucional de França reposa, en bona mesura, sobre les espatlles del president. Qualsevol acció futura, bona o dolenta, haurà de comptar amb la solemnitat suficient per ser efectiva, perquè, com ja els vaig prevenir en un article precedent, els francesos no beuen el vi en porró.

Si no acceptem que un francès se senti orgullós de la seva contribució al món, com pot ser que un català se senti orgullós de la seva?

Aquesta vocació de categoria institucional no sembla que sigui una característica ibèrica; aquí, pel que fa a les formes, tot s’hi val. La nostra manca de solemnitat -més aviat una informalitat total i descordada- emana des de dalt. Recordo un sopar amb l’aleshores president de torn de la Generalitat, que havia volgut reunir-se amb una quarantena de professionals i empresaris. En finalitzar l’àpat, a l’hora de la, podríem dir-ne, tertúlia, tothom continuava amb l’americana posada excepte... el president! Definitivament, hauríem de començar a aprendre les bones pràctiques de poder.

És així que, mentre contemplava l’espectacle de l’Elisi engalanat, vaig poder comprovar l’orgull que senten els francesos els dies que tot es vesteix de festa. Congregada allà hi havia gent poderosa, i gent humil també. Però tots consideraven que una ocasió com la presa de possessió d’un nou president és una oportunitat magnífica per guarnir l’entorn i comportar-se com manen els cànons de celebració per als dies excepcionals.

Ens enganyaríem si consideréssim el patriotisme gal com un mer xovinisme vacu. El món en general considera els francesos massa inflats d’ells mateixos -és cert que sovint mostren una actitud arrogant-. Però no hauríem d’oblidar la contribució de França al món. Des del que va significar la Revolució del 1789 fins al Codi Civil napoleònic, que regula tota l’Europa continental -inclosa Rússia, on mai veritablement va manar Napoleó-. O el sistema comptable -si bé la comptabilitat per partida doble té els orígens a Itàlia, el pla comptable de molts països europeus és d’origen francès-. En definitiva, jo aparcaria determinades acusacions que fem als francesos. No crec que correspongui als catalans fer cap asseveració en aquest sentit. Ho dic en benefici propi. Si no acceptem que un francès se senti orgullós de ser-ho, de mostrar-se ufanós de la seva contribució al món, com pot ser que el catalans, que no hi hem aportat ni una dècima part, ens sentim orgullosos de la nostra?

Molts connacionals no entenen els catalans del nord que s’estimen més ser francesos

Arribats a aquest punt, comprendran que no accepti la crítica que es fa als francesos que viuen a les comarques catalanes que un dia van ser espanyoles. Molts connacionals no entenen els catalans del nord que s’estimen més ser francesos. ¿Potser per mor d’una Catalunya unida pretenen que aquella bona gent vulguin esdevenir espanyols? Què volen que els digui, mai m’ha caigut en gràcia el Timbaler del Bruc. Vull dir que, posats a escollir passaport, prefereixo el francès. Allà tires una carta a correus i al cap d’un o dos dies és a destí. Entenc perfectament, doncs, que, mentre no es demostri l’eficàcia d’una Catalunya independent, els catalans del Rosselló i de la resta de comarques germanes prefereixin ser francesos. L’alternativa és pitjor.

La incapacitat per comprendre aquells altres que no volen abraçar la causa que jo defenso se’m fa molt hispana. Diu poc a favor nostre que no entenguem que algú -per simple sentiment d’orgull, o per pur sentit pràctic- prefereixi abraçar una nacionalitat més evolucionada que la pròpia. ¿O algú es pensa que la immigració de principis del segle XX va adherir-se a la catalanitat per motius sentimentals? Estar raonablement orgullós de tot allò que és capaç de dur a terme el col·lectiu al qual pertanys -ni que hi siguis nouvingut-és un dret irrenunciable, i del qual no hauríem de fer befa.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT