ENTREVISTA

Carles Puigdemont: "En 17 mesos res serà com fins ara"

En una entrevista a l’ARA, el president de la Generalitat assegura que si se supera el 50%, Catalunya tindrà “la majoria homologada internacionalment”

Carles Puigdemont treballant al despatx del president al Palau de la Generalitat. / FOTOS: FERRAN FORNÉ

Quina condició va posar al president Mas per acceptar succeir-lo?

El moment agònic a què havíem arribat requeria que de condicions fortes se’n posessin poques. Es tracta d’un període excepcional i irrepetible, i que, a més a més, ha de coincidir, en el cas nostre, amb una profunda, profunda transformació de l’espai que ha ocupat CDC. I, per tant, en aquesta etapa que s’obre, just després que acabi aquesta legislatura, que és una etapa que volem que sigui ja en el marc d’una república independent, en el marc d’un procés constituent, les coses s’han de fer de nova planta.

 

¿D’aquí 17 mesos vostè haurà tancat el seu projecte a la Generalitat i no es presentarà a les eleccions?

És que hem de pensar que res serà igual que ara, ja. No ho seran els lideratges, potser no ho seran els partits, no ho seran els desafiaments i el país que tindrem. El decret que signaré serà per convocar eleccions constituents de la República Catalana. Sap què vol dir això? Que l’esquema autonòmic ha passat avall. I, per tant, la manera de gestionar lideratges, la manera d’organitzar-nos, també haurà passat avall. I caldrà que la societat catalana vegi que, efectivament, iniciem una nova etapa de canvi profund que comença pel seu propi sistema polític. Perquè si el que hem de fer és el mateix que hem estat fent fins ara amb el barret, diguem-ne, d’autonomia espanyola, què hi haurem guanyat? No hi haurem guanyat res.

"Hem d’estar amatents si es mou alguna cosa pequè el calendari no acabi sent una cotilla"

I els ciutadans tindran dret a pensar que els hem enganyat. I que hem fet la independència només per continuar fent el mateix. No, no. La independència és per refer tot el que sabem que no ens agrada i que no ens hem sortit de corregir en la relació amb l’estat espanyol, i que sabem que no canviarà mai. I, per tant, això apel·la directament al sistema polític. Vull contribuir a obrir una etapa nova en la política al país.

Què sent vostè, el president de la Generalitat, quan veu el president Pujol a l’Audiència Nacional?

És evident que per raons personals sento una tristesa íntima. Per molts motius. De tota manera, és un tema que ha de seguir el curs judicial, ningú de Convergència ni ningú de la família Pujol ha posat mai cap trava perquè segueixi el seu curs, i esperem que hi hagi condicions de justícia lliure i independent que dirimeixin si hi ha alguna cosa a dirimir. Però, en l’àmbit dels retrets, al president Pujol el que li hagi de dir l’hi diré personalment.

¿Creu que CDC no li ha de fer cap retret?

El partit decidirà i ja ha decidit, i jo diria que de manera exemplar. Però el llegat del president Pujol s’haurà de jutjar també en relació a l’obra de govern. I, com més distància històrica passi, és una obra de govern que quedarà reivindicada per si mateixa. Dit això, nosaltres formem part d’un grup de gent de Convergència -de la Convergència actual, del Govern actual, de fet, la majoria dels que som consellers i conselleres, començant per mi mateix- que l’any 80 no teníem dret a vot, que formem part més de la generació independència que de la generació autonomia. Ens vincula molt més la mirada del futur que no la mirada del passat.

Vostè em deia abans “Sóc o era un independentista de Fossar”, però es va fer de Convergència.

Sí, i ràpidament. Sí, venia del Fossar, cada any ens ho passàvem diguem-ne bé, era una Diada d’excitació, fins i tot hi havia algun conflicte amb la policia, jo era molt jovenet. Però, en tornar-hi l’any següent, en sentir els mateixos discursos, en veure que no érem més sinó menys, jo em vaig plantejar molts interrogants.

"Madrid està obligat a finançar-nos i a no practicar la usura amb els catalans"

Aquesta no és la via, no hi havia un altre camí que no fos el d’anar generació rere generació, fent entendre allò que ja sabien els homes de la Renaixença. Que cada generació ha de millorar la generació anterior, perquè al final arribi un dia que la situació sigui prou òptima perquè el català sigui llengua oficial o perquè Catalunya pugui esdevenir una república independent.

En aquest moment hi ha aquesta majoria suficient?

Clarament hi és. Hi és fins i tot contra tot tipus d’auguris i d’amenaces i de joc brut i de travetes. I tanmateix hi és, hi és d’una manera molt clara. Per les mobilitzacions complicadíssimes, difícils, que han sigut un èxit, però sobretot per les votacions. I això explica probablement aquesta por tremenda a comptar-nos en un referèndum a l’escocesa, perquè saben que en un debat de o de no, en un debat en què les dues parts han de confrontar-se democràticament, i no a través d’amenaces, de subterfugis, de guerres brutes..., potser perdrien.

Els seus objectius estan clars, però és més prudent amb els tempos?

Jo sóc molt prudent en moltes coses, i la prudència no és incompatible amb les conviccions. Sóc prudent, perquè crec que es pot fer en 18 mesos. O en 17 o en 15. Però si han de ser 19, tampoc és cap sacrilegi. És evident que el procés cap a la independència no és una ciència exacta. No estem sols, hi ha actors ben propers, l’estat espanyol, la comunitat europea, la comunitat internacional, que hi intervenen, també. Per tant, hem d’estar amatents si es mou alguna cosa en aquest sentit que ens ajudi en el nostre full de ruta perquè el calendari no acabi sent una cotilla.

Per començar es reunirà la ponència per dissenyar les tres lleis principals, que s’han definit: transitorietat jurídica, Hisenda i seguretat social. Si es tomba la capacitat d’aquesta ponència d’actuar a través del TC, què té previst fer?

L’escenari que el TC tombi una comissió parlamentària és una aberració. Que un Parlament no pugui parlamentar és un contrasentit. Per tant, descartat.

"Un cop Catalunya s’hagi pronunciat, la UE s’adaptarà, igual que fa amb el ‘Brexit’"

Que gesticulin molt, com van gesticular amb la meva fórmula de promesa del càrrec, que van dir també que era inconstitucional, que vulnerava no sé què, van encarregar no sé quins estudis perquè no havia jurat o promès lleialtat al rei i a la Constitució, i nosaltres vam dir: “No, no. Això no es pot anul·lar”. I, efectivament, al final, teníem raó.

Confia en una intervenció de la UE?

La UE ha demostrat que té una gran capacitat i tradició d’adaptació a les circumstàncies, ho està fent amb el Brexit, amb propostes que violenten alguns principis fundacionals de la mateixa UE perquè la Gran Bretanya continuï formant part de la Unió. ¿Algú s’imagina una actitud indolent de la UE si algú volgués excloure d’Europa un contribuent net com és Catalunya? Això no passarà, segur. Estic convençut que, un cop el poble de Catalunya s’hagi pronunciat, la UE es pronunciarà, i farà el que hagi de fer amb la mateixa direcció que està fent amb el Brexit.

El president Mas havia dit que la DUI, la declaració unilateral d’independència, la tenia a l’últim calaix de la seva taula. Vostè on la té?

Allà mateix on ha sigut sempre, perquè la nostra via no és la DUI. Ho hem dit per activa i per passiva. La nostra via és a través de majories democràtiques, que són les que hem anat acumulant al llarg d’aquests anys, obrir i mantenir oberta sempre la porta de la negociació i del diàleg amb l’estat espanyol, amb la UE i amb la comunitat internacional. I, de grat o per força, això acabarà sent així, i ho saben. I és un escenari al qual tenen pànic, perquè en el moment que s’asseguin un dia a la taula, encara que sigui per discrepar, aquell dia ja haurem començat a guanyar. Per tant, en el dia 1 i el minut 1 que iniciem una negociació i una conversa, ja estarem en la resolució. I, per tant, segur que arribarem a una solució pactada, perquè evidentment hi ha moltes coses en comú que hem de pactar, des del deute, els actius, els passius... Moltes coses que a tots ens interessa que es resolguin en una taula de negociació.

Quin govern espanyol preferiria que hi hagués en aquesta possible taula de negociació?

Nosaltres tenim voluntat d’acord. Hi hem d’anar forts. Si l’altra part té voluntat d’acord, és igual. És un assumpte que decidiran els ciutadans de l’estat espanyol, a qui posen a governar els seus afers, no ens pertocarà ficar-nos-hi a nosaltres.

Diu: “Hem d’anar-hi forts”. ¿Forts vol dir amb una majoria suficient, àmplia, de quant?

Vol dir anar-hi amb una majoria de ciutadans que superi el 50%, que és la majoria que a tot el món democràtic serveix per prendre les decisions d’envergadura. Ens falta molt poc. I, en aquests 17 mesos, hem de treballar perquè aquest poc que falta el tinguem. Però, en el moment en què superem el 50%, que és el que tothom està esperant, a més d’una majoria parlamentària tindrem també una majoria social clara indiscutible, homologable internacionalment.

¿L’ampliació de la majoria com es planteja aconseguir-la?

Explicant molt bé, i implicant molt bé. En el moment que aconseguim fer el procés participatiu, que és un debat que afecta coses molt quotidianes com la pobresa energètica, el dret a l’habitatge, el treball, el model energètic, el model de seguretat... en el moment que fem això, estem fent el país entre tots. En el moment que convidem tota la gent a votar en referèndum de la Constitució, ja no serà un o un no a la independència, sinó un o un no a un estat espanyol obsolet, fins i tot per als partidaris del no a la independència, o un país modern, pròsper, integrador, com el que dibuixarem entre tots a partir i arran del procés constituent.

La columna vertebral d’aquestes polítiques són els pressupostos. ¿Provarà d’aprovar-los o els prorrogarà?

No, no. Necessitem l’eina dels pressupostos.

¿Té la certesa que la CUP donarà suport als pressupostos?

La CUP té signat un acord parlamentari, i és evident que no esperem un xec en blanc, no ho volem, això. El que volem és treballar amb qui calgui, també amb la CUP, perquè vegin que es tracta d’uns pressupostos que tenen una ànima social i que volem arribar fins al màxim de les nostres possibilitats tècniques, econòmiques, competencials per atendre totes les persones que estan quedant enrere. Estic convençut que, en el marc de l’acord d’estabilitat parlamentària, l’eina dels pressupostos és imprescindible.

La realitat és que serien uns pressupostos altament condicionats pels ingressos del sistema de finançament, per l’objectiu de dèficit... Intentarà complir-lo?

L’objectiu sempre és complir el dèficit, però entre això i l’atenció bàsica a les persones, la tria està clara. Nosaltres atendrem sempre les persones en les seves necessitats bàsiques. Això ens ha portat en el passat a desviar-nos sempre dels objectius de dèficit, però crec que s’ha explicat molt bé, no tenim altre remei. Si mai fem un dèficit més enllà del permès, és perquè volem ajudar la gent que no pot pagar la llum, que no té beques menjador, que no té casa, que no té feina i que ha de mantenir una família. Si hem de violentar el sostre de dèficit serà per això.

La liquiditat de la Generalitat depèn del fons de liquiditat autonòmic (FLA), que a hores d’ara no té ni publicades les seves condicions.

Passen molts anys en què aquest problema crònic no només no es resol, sinó que a sobre és aprofitat per humiliar-nos. I això és terriblement injust, perquè qui en pateix les conseqüències directes és la gent que ho passa pitjor.

"La nostra via no és la DUI. Són les majories democràtiques i la porta oberta al diàleg"

Cert, les previsions de bestretes evidentment són més altes de les que teníem, perquè està previst un augment de l’activitat econòmica, la liquidació del 2014 és positiva, tot això fa els famosos 1.900 milions que podem tenir de més, però ens preocupen les condicions del FLA.

Però són 1.900 milions que, de fet, no existeixen, perquè el dèficit anterior és de més de 4.000. Per tant, no és que vostè tingui gaire marge...

El govern espanyol està obligat a finançar-nos. I el que demanem al govern espanyol no només és que compleixi les seves obligacions constitucionals, ells que són tan recelosos guardians de les essències constitucionals, sinó que no practiqui usura amb el patiment dels catalans.

El govern espanyol pot ser selectiu en el que li financi condicionant quins pagaments cal fer primer.

Tristament, tot el que tenim per finançar són coses molt bàsiques. Ells ja saben que no malgastem diners, són coses essencials, són escoles, són hospitals, són presons... són coses per al bon funcionament del país, caram! Per tant, que no s’inventin pel·lícules. Aquí no estem demanant que ens financin res esotèric, sinó les competències que constitucionalment tenim transferides.

El deute es pagarà?

Els deutes s’han de pagar perquè és norma internacional, i perquè si tu vols seguir demanant crèdit per finançar-te, i caldrà, no pots dir al senyor que t’ha de donar diners: “Doni-me’ls, que no li penso pagar”. Segona, perquè si no pagues t’ho descompten de les transferències. Però hi ha d’haver marge per negociar. He sentit ara que els governs de les Illes Balears i del País Valencià parlaven de la condonació del deute. Ja ho veurem. Esperem que els vagi molt bé.

¿Vostè confia realment que l’Estat pugui condonar el deute? El de Catalunya al FLA és de 39.000 milions.

No, no estem fent cap petició en aquest sentit. El que li dic és que hi ha governs que han posat damunt la taula aquesta possibilitat.

¿El Govern anirà a negociar un nou sistema de finançament?

Allà on ens cridin, hi anirem sempre. De fet, si ens criden a negociar el traspàs de Rodalies de Renfe amb tota la seva dotació econòmica, esclar que hi anirem. Exercirem fins a l’última coma, fins a l’últim punt, de totes les competències que tenim. Però, òbviament, a cada competència li ha de correspondre una dotació.

Vostè s’ha reunit, juntament amb el vicepresident, amb Hard Rock per parlar de BCN World. ¿La reunió era per atendre Hard Rock o més aviat per alinear el vicepresident, molt escèptic amb el projecte?

ERC sempre ha expressat dubtes pel que fa, per exemple, al tema fiscal. Per això l’acord de JxSí diu “revisar i impulsar”. I estem fent això.

"En el moment que s’asseguin a la taula a negociar, ja haurem començat a guanyar"

No es tracta d’un projecte qualsevol, és un projecte complex, que ja és molt madur, que ja s’ha anat redimensionant molt per fer-lo sostenible.

Vostè ha proposat un referèndum al territori i el vicepresident el vol a tot Catalunya. No és conciliable...

La posició de fons és la mateixa. Els termes de la consulta, el moment i l’abast, ja els definirem al Govern, i estic segur que els compartirem. L’important és que es faci la inversió i es creïn llocs de treball, que és una de les prioritats del Govern.

¿Un vicepresident amb poders tan amplis i un expresident amb tanta influència són massa condicionants per a la seva gestió?

Jo només estic condicionat pel Parlament i pel mandat democràtic del 27-S, que va donar majoria absoluta als partits independentistes per engegar el procés cap a l’estat propi. L’expresident Mas és qui ens ha portat fins aquí i amb el vicepresident Junqueras i tots els consellers complirem el mandat democràtic.

¿Serà possible crear en 17 mesos l’Agència Tributària? Ara tenen 325 efectius i l’agència estatal a Catalunya més de 3.000. Encara que sigui una estructura lleugera, caldrà un sistema informàtic i un nou model. Té mitjans i temps suficient?

Sí, és possible. Pot haver-hi algú que sembri algun dubte, però els tècnics, que són molt bons, i que coneixen bé les interioritats de les dues cases, ens diuen que és perfectament possible. Els detalls de l’Agència Tributària òbviament no els revelarem ara. Però el que és el concepte, l’estructura general, el finançament, fins i tot la filosofia, estan clars. Les decisions les prendrem amb prou astúcia i amb prou diligència perquè aconseguim l’efecte que vulguem, en el moment que necessitem.

Quina mena de president vol ser? Quins valors han de marcar la seva presidència?

La majoria d’alcaldes que he conegut, de gairebé tots els partits polítics, diria que estan bastant lluny del sectarisme. Aprenen a empatitzar amb els problemes que té la gent, no miren quina llengua parla, què vota, què pensa, de quin club de futbol és, quina religió té... No miren, no mirem. Per tant, hi ha una visió molt polièdrica de la societat i s’accepta que tothom té una part de raó i intentes conciliar per buscar solucions i el benefici general. Per tant, un dels valors seria aquesta, no diré al·lèrgia, però aquesta distància amb el sectarisme clàssic d’alguns partits polítics, o dels partits polítics tradicionals. Un altre podria ser l’agilitat de resposta. El món local demana respostes molt clares i molt ràpides. I la gent dirà: “D’acord. Vostè em dirà que el problema dels desnonaments és un problema de la llei, és un problema de judici... Però, a mi, demà em fan fora de casa. I jo tinc dos fills, tres fills, i no tinc ingressos, i fa fred... I segurament vostè no té la competència, senyor alcalde, però jo tinc un problema, i vostè també, i la ciutat també”. Aquests ingredients de política amb rostre humà que la fa molt útil per als temps que vénen.

Vostè és fill de família de pastissers d’Amer. Va treballar a l’obrador?

Sí, sí, a l’època de l’institut, els divendres a la tarda, després de berenar, em posava un davantal i no me’l treia pràcticament fins diumenge havent dinat, perquè hi havia una continuïtat a la feina, en aquest cas a la pastisseria familiar, que ens obligava, als germans que estàvem en disposició d’ajudar la família, els pares, a posar el nostre gra de sorra, com vam fer.

"El 50% és la majoria que a tot el món democràtic serveix per prendre decisions d’envergadura"

Vaig fer-ho durant quatre anys i, vaja, n’estic molt orgullós. Estar al peu del canó, i que la feina, i la feina per ajudar la teva comunitat, passi per davant d’altres coses, això també imprimeix un caràcter i una visió del món.

¿I el pare és un pastisser que comprava llibres als fills?

Sí, sí. Compra llibres, escriu música, és una persona a qui li agrada escriure...

¿El seu gust per la música el té pel seu pare?

I per la mare! A casa hem sigut sempre una família de melòmans, de sempre, i en aquest cas tant el meu pare com la meva mare són persones molt tocades per la música, i una altra part de la família també està molt profundament tocada per la música. És un do que m’acompanya i n’estic molt orgullós, m’ha donat una molt bona oïda i una sensibilitat musical que, en fi, és segurament una de les característiques de la família.

I que el va portar a tocar un instrument, a tocar en un grup...

Sí, sí. Molt jovenet. Tenia un grup de rock’n’roll, bé, fèiem de tot, intentàvem fins i tot fer una mica de rock simfònic, que avui seria infumable. Era un divertimento, quan ets adolescent i toques la guitarra elèctrica o el baix elèctric, i fas experiments musicals... Jo no he abandonat mai, de fet, el contacte amb la música, sempre que puc, no només per les meves llistes de Spotify, sinó sobretot perquè si puc remenar algun dels instruments que hi ha per casa, doncs ho faig.

Es deien Zènit?

Sí, ens dèiem Zènit. Per sort no en queda cap gravació enlloc!

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT