Publicitat
Publicitat

CRÒNICA

No tinc por, o contra l’acció, reacció

Hi ha un sector dins del transversal món sociològic de l’independentisme que és una mica friqui. El sobiranisme també té els seus Sheldon, Leonard, Howard i Rajesh

Hi ha un sector dins del transversal món sociològic de l’independentisme que és una mica friqui. El sobiranisme també té els seus Sheldon, Leonard, Howard i Rajesh. El Big Bang en què està immersa la societat catalana ha esclatat per culpa d’altes densitats i temperatures polítiques espanyoles.

Un matrimoni de mitjana edat trampeja amb dificultats la multitud que es va aplegant a l’avinguda Reina Maria Cristina. La parella va vestida amb una americana feta a ca la modista amb dues estelades d’una qualitat tèxtil que no venen als basars xinesos. “Que Déu conservi i augmenti el seu amor, i els ajudi a tenir-se fidelitat i confiança”, diu un dels vots matrimonials.

L’avinguda Reina Maria Cristina és plena de gom a gom i l’ambient és festiu a l’acte Per la democràcia. Defensem les nostres institucions. Hi ha pancartes de tots els colors, que pugen com una onada seguint el ritme d’una versió reggae de Qualsevol nit pot sortir el sol fins a arribar als peus de la tarima on faran acte de presència tots els encausats pels tribunals espanyols. “Contra l’agressió, manifestació”, “En defensa de la llibertat”... les pancartes són punyents, encara que la poesia la sento en boca de dos amics que es troben per casualitat. “Com estàs?”, pregunta ell. “Independència”, contesta ella. Sembla un acudit, però no ho és.

Això de ser periodista té certs avantatges i em colo a la zona vip. L’acte ha de començar i tothom intenta passar el temps d’espera com pot. Uns parlen d’Helenio Herrera, aquell mític entrenador del Barça, i la seva potència com a semental; d’altres acorralen el jutge Santiago Vidal amb una pregunta amb una picada d’ullet inclosa. “Com et va más allá del Ebro?

Si vols saber on hi ha el peix polític has de mirar sempre el lloc on estan concentrats els micros i els flaixos. Els lluços, els palangres, els raps i les escòrpores de la política catalana ja estan aplegats davant de l’escenari quan apareix el cantant de Lax’n’Busto, Salva Racero, que dóna la benvinguda amb un optimista i molt dominical: “Benvinguts a la República Catalana”.

La revolució de la paciència

La revolució dels somriures també serà recordada com la revolució de la paciència. Si una cosa han demostrat els ciutadans sobiranistes és una paciència de magnituds ciclòpies amb els seus polítics. Ara toca fer-los costat. Davant l’acció dels tribunals inquisitorials espanyols, toca la reacció.

Els discursos del 13-N són un pèl llargs però qui s’endú la glòria és Jordi Sànchez, el president de l’ANC, que, mirant l’esplanada, diu: “Avui hem ocupat la plaça Espanya”. Lluís Llach, que s’ha mantingut a la rereguarda, té el braç sobre l’espatlla de David Fernàndez. Junts escolten les últimes paraules de Sànchez i Salva Racero cantant Llença’t. “Sento que el cor ja no para de bategar, i diu que em llenci, que no pensi en tot el que vindrà, que un llapis mai no dibuixa sense una mà”.

Es tanca la concentració amb Els segadors i, entre cop de falç i cop de falç, recordo el títol d’una novel·la escruixidora de Niccolò Ammaniti, Io non ho paura. A la novel·la, la por s’expandeix amb la constància d’una gota malaia. “No tinc por” és el crit de guerra de les 80.000 persones que s’han concentrat per donar suport a Mas, Ortega, Rigau i el més petit dels encausats. Que la força els acompanyi.

Més continguts de