“Treballadora de la Generalitat? Soc funcionària de l’Estat”
El microscopi continua buscant prevaricacions i desobediències. Ignora que l’estan fent servir per a un discurs que parla de sufocar la rebel·lió en una regió que cal castigar
BarcelonaA dos quarts de nou del matí, el més dramàtic que hi ha al passeig de Lluís Companys és el nom del president afusellat. Ni rastre de la concentració del dia abans. Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau van a judici i la gent va a treballar. Avui els tres acusats han arribat puntualment, i el fiscal, el lleidatà Emilio Sánchez Ulled, els hi retreu amb ironia quan a les 9 i 6 minuts agraeix al primer testimoni la seva puntualitat.
I la veritat és que un judici és un microscopi que passa i repassa uns fets per comprovar si encaixen amb l’assortiment delictiu del Codi Penal. El microscopi rebusca en tots els plecs del cas a la recerca de proves de desobediència i prevaricació, i la tècnica de l’instrument processal funciona metòdicament. Però com més de prop mira el cas, i més s’acosta a la veritat, més resulta que el 9-N no s’entén sense un telescopi que abasti de lluny el quadre general: el 9-N va ser una revolta democràtica, pacífica i popular de més de dos milions de persones, que van actuar com a còmplices necessaris amb el Govern i sense els quals avui no seríem al Palau de Justícia.
Sentit durant la sessió del matí entre els testimonis: “Els voluntaris podien ser mestres, pares, exalumnes, gent del barri…” “Donar les claus de l’institut era més simbòlic que real, perquè hi ha diversos jocs de claus per a la calefacció, la neteja, el manteniment…” “Qui li va dir que reunís els directors?” “Ningú, vaig sentir el president convocar la jornada participativa i vaig convocar la reunió” “I quan va llegir que el TC, el dia 4 de novembre, havia suspès la jornada, ¿no els va convocar? No”. “La Generalitat és la propietària de l’edifici, i l’amo pot fer el que consideri oportú”. “Jo soc inspector, no el superior jeràrquic dels directors...” “El 9-N no era el meu tema, no era un tema educatiu”. Instruccions orals de deixar l’edifici en mans de voluntaris i salvar la demanda de responsabilitats que li pot costar la feina a un funcionari. Fuenteovejuna amb cauteles, angoixes i inquietuds de funcionaris. L’astúcia de Mas era la gent disposada votar.
No tothom va actuar així, esclar. Fins i tot n’hi va haver (els menys) que van actuar en sentit contrari. Volien papers firmats. La directora de l’institut Pedraforca de l’Hospitalet de Llobregat, Dolores Agenjo, es va resistir a la insistència de la directora de Serveis Territorials Montserrat Llobet, que li reclamava les claus de l’institut: “Ets una treballadora de la Generalitat”. “No, jo soc funcionària de l’Estat”. Ah, l’Estat. On eres, Estat? Un inspector va enviar un correu que informava dels fets Caridad Ramos Ferrer, directora de l’Àrea Funcional d’Alta Inspecció d’Educació (Subdelegació del govern central a Barcelona), funcionària del Cos de Professors d’Ensenyament Secundari. L’Estat ho ha de saber, tot això, perquè és la font de tota autoritat davant una administració regional i catalana. El fiscal pregunta en català i Agenjo, directora ja jubilada d’un institut, contesta en castellà. Els que menteixen i crispen a compte de la convivència lingüística a Catalunya no sabran com crema la benzina que amenaça el seu llumí.
El microscopi continua buscant prevaricacions i desobediències. Ignora que l’estan fent servir per a un discurs que parla de sufocar la rebel·lió en una regió que cal castigar perquè li van donar la mà i alguns es van agafar el braç.
