Publicitat
Publicitat

EUSKADI BUSCA LA PAU

L'independentisme català va deixar d'emmirallar-s'hi

Hipercor: un final abrupte a la fascinació per ETA

La foto del president Lluís Companys i el lehendakari José Antonio Agirre creuant junts la frontera de l'exili és el símbol d'una amistat entre pobles que venia de lluny i que tiraria endavant. ETA va tenir en Catalunya una de les seves rereguardes al franquisme, i la Universitat de Barcelona va formar nacionalistes de "tots els colors del verd" que va cantar Raimon. Un país, el basc, que havia estudiat Joan Mañé i Flaquer al segle XIX i que havia versificat Espriu al XX. Gabriel Aresti i Bernardo Atxaga, grans escriptors de l'èuscar, han recreat aquestes referències, Xabier Lete va traduir L'estaca i l'han feta seva.

L'explosió d'Hipercor, de la qual avui es compleixen 25 anys, va portar escenes als antípodes d'aquelles simpaties històriques. L'escriptora Montserrat Roig va posar en paral·lel aquelles morts civils amb les dels bombardejos de Barcelona el 1937. I es va trencar fins i tot el mirall de la fascinació que ETA suscitava a l'independentisme català. Tot just feia nou dies, el 10 de juny del 1987, independentistes catalans de tendències diverses, molt especialment sectors de la Crida a la Solidaritat i el Moviment per la Defensa de la Terra, en els seus millors moments, havien contribuït que Txema Montero, d'HB, obtingués a Catalunya 39.693 vots a les europees, la xifra més alta fora del País Basc.

Terra Lliure, torbada

Montero va ser dels primers a aixecar la veu contra l'atemptat d'Hipercor, que va titllar de "múltiple assassinat" uns dies després, una terminologia impensable des de l'esquerra abertzale. Iulen de Madariaga en una carta des de la presó de Fresnes al cap de dos anys parla de "merescut càstig popular" i es pregunta retòricament si ETA havia consultat Terra Lliure. Òbviament, no. Ben al contrari, la irrupció d'ETA a Catalunya torba l'estratègia de Terra Lliure, segons es desprèn de les declaracions de Joan Rocamora i Carles Benítez a Ricard Vilaregut al llibre Terra Lliure. La temptació armada a Catalunya .

Encara en calent, Jaume Fernández Calvet, jutjat el 25 de juny, sis dies després d'Hipercor, va titllar l'atemptat de "matança amb resultat dantesc" i va recomanar a ETA que no tornés a posar els peus a Catalunya. Lluita , òrgan de Terra Lliure, publicaria al seu número de setembre un article signat per Fernández Calvet i Carles Sastre, des de la presó de Carabanchel, en què criticaven l'ús del cotxe bomba en àrees urbanes com a arma necessàriament indiscriminada, "a la libanesa". Francesc Magrinyà, de l'MDT, els jutjava "condemnables". I des de la seva reafirmació independentista, rebutjava la presència d'ETA: "Els exigeixo que abandonin immediatament i definitivament el territori dels Països Catalans", deia el dia de Sant Joan de l'any 1987.

Les crítiques des de l'independentisme català els plovien. Josep-Lluís Carod-Rovira escrivia a l' Avui dos dies després de l'atemptat: "Conscientment o no, heu provocat una resposta popular que sabrà aprofitar l'espanyolisme. Vosaltres no n'heu fet cap guany, i nosaltres només pèrdues". L'endemà Joan Crexell els plantofejava que s'havien "convertit en terroristes" i els deia " kanpora !", fora en èuscar. També a l'Avui del 22 de juny, una significativa reacció de Miquel Sellarès, primer director general de Seguretat Ciutadana de la Generalitat i notable bascòfil, que plantejava la qüestió amb més gosadia: "Condemnes, repulses, manifestacions de protesta, tot això està molt bé, però es fa sempre... I francament, els resultats són aquí, ciutadans innocents continuen morint, funcionaris policíacs i activistes revolucionaris també, i així passen els anys sense afrontar els problemes de fons", escrivia.

El termòmetre de l'afecte havia baixat, però malgrat tot la sintonia no moria del tot. Al míting del desè aniversari d'HB, el 30 de setembre del 1988, al velòdrom d'Anoeta, la Crida hi va ser representada per Jordi Sánchez i Carles Riera; Celestí Sánchez hi va anar en nom del PCC, i Jaume Oliveres per l'MDT. Montero, un dels oradors, va criticar l'atemptat d'Hipercor i va fer una crida als catalans: "Que continuïn defensant el nostre poble en les condicions més difícils, per la qual cosa sempre els tenim al cor".

El ràpid pas de Lizarra a Lluch

Amb el Pacte de Lizarra-Garazi, el 12 de setembre del 1998, amb certes inspiracions en la Solidaritat Catalana, i deu anys després, els ponts de la fascinació estaven reparats. Gràcies, esclar, al fet que finalment semblava que era l'esquerra abertzale la que entrava en la via catalana i que ETA declarava un alto el foc indefinit que propiciava un govern amb majoria nacionalista i Juan José Ibarretxe de lehendakari. Josu Urrutikoetxea, un dels homes d'ETA que més ha contribuït a obrir el camí de la pau, seia en un escó.

L'assassinat d'Ernest Lluch, i altre cop el Comando Barcelona, posava novament la marxa enrere. En cap cas, però, el rebuig tenia res en comú amb les manifestacions embolcallades amb la bandera espanyola i alenades per la ultradreta. La gent no demanava la pena de mort i sí diàleg. El clam era el silenci.

Avui, amb el cessament definitiu de la violència, Amaiur comparteix grup mixt al Congrés amb ERC. I amb les europees del 2013 i la circumscripció única, l'esquerra abertzale busca assolir una candidatura d'independentistes d'esquerres de l'Estat queixant-se, això sí, que ara que ells s'han unit, a Catalunya cada cop que vénen han de trucar a quatre portes.

Més continguts de