La batalla jurídica, que ha acabat en enfrontament personal, entre el jutge Castro i el fiscal Horrach planteja dos escenaris irreconciliables i prou interessants. Aquest xoc, que acabarà guanyant el magistrat, ens ha despistat un pèl massa d’altres lliçons d’aquest cas, l’enèsim que duu a la barra la Fiscalia Anticorrupció de les Balears. Nóos ens ha ensenyat que en el temps de la bogeria amb els recursos públics, els mateixos que buidaven les arques de les Balears podien anar a Madrid i al País Valencià i fer el mateix. Que no servien de res els controls administratius si el governant de torn havia decidit fer-se una foto. Que algunes empreses públiques han jugat un paper clau per poder pagar a preu d’or conferències i trobades que no serveixen de res, i aprovar-les en juntes que ni se celebraven. Que amb tots els seus defectes, la justícia és l’únic que barra el pas als excessos del poder polític. Que l’autonomia i independència d’un jutge d’instrucció és un principi fonamental de l’ordenament jurídic. I que Hisenda som tots.
