Els 'nous' debuten a la plaça més dura: Andalusia

BarcelonaAl PSOE i al PP fa un any que la roba no els toca a l’esquena. La gestió de la crisi, la paràlisi per afrontar reformes quaranta anys després de la mort de Franco i de pactar unes regles del joc esgotades i la corrupció que els corseca han mutat en un malestar que s’ha articulat políticament. Cada cop més votants assenyalen el bipartidisme, els guardians del sistema, com a part del problema. Això ha sigut adob per a l’independentisme a Catalunya i, a escala estatal, ha posat les cares de la nova política - a vegades acomboiades per interessos propis de la vella - en el primer pla. Descartats per fer forat IU i UPyD, les mirades, en aquest 2015 electoral que avui arrenca a Andalusia, se centren en Podem per l’esquerra i en Ciutadans per la dreta. Les hegemonies del PSOE i el PP, blindades per lleis electorals i poders fàctics, poden ser víctimes d’una torrentada que avui començarem a mesurar.

És el primer assalt. Després vindran les municipals i autonòmiques del maig -que no pinten bé per al PP, que el 2011 va acumular un poder omnímode-, el 27-S serà el torn català per determinar el caixa o faixa del procés, i, finalment, entre el novembre i el desembre es veurà la potència del canvi a Espanya. Rajoy i Pedro Sánchez fan mans i mànigues per no arribar-hi amortitzats.

Avui tenen el test d’estrès Pablo Iglesias i Albert Rivera, que després de l’aperitiu europeu en què van debutar com a actors polítics a l’Estat necessiten un bon guarisme. Això, a més de donar-los una veu potent a la principal autonomia espanyola, faria versemblant l’enquesta de fa uns dies d’El País que situava socialistes, populars, Podem i Ciutadans entre el 18% i el 22% del vot a l’Estat. Andalusia, ànima, pont de comandament real i graner de vot del PSOE, és una plaça molt dura i fins ara estable. Els socialistes, forts a l’agroregió de 4,5 milions de persones (són un vot refugi associat al benestar i l’andalusisme), apareixen com una roca tot i escàndols com els dels ERO. La partida es juga a les ciutats, fins ara afins al PP, i condicionarà les dels pròxims mesos.

PODEM: Res que l’allunyi de la Moncloa

Les enquestes donen en l’àmbit estatal una expectativa de vot molt alta al partit de Pablo Iglesias. N’hi ha que, fins i tot, el presenten com l’hipotètic guanyador si les generals se celebressin avui. Però alguns sondejos també constaten que els atacs de la dreta mediàtica, focalitzats en les últimes setmanes en el cas Monedero i en el suposat finançament de Veneçuela a la nova formació, han produït un cert refredament demoscòpic. A això s’hi suma que a Andalusia -on la candidata, Teresa Rodríguez, d’Esquerra Anticapitalista, està enfrontada al nucli dur de Podem- el panorama de l’esquerra clàssica, d’on més vot xuclen, no és tan convuls.

L’endemà de les andaluses és possible que Pablo Iglesias, que bascula entre el “No som ni de dretes ni d’esquerres, som els de baix” i definir-se personalment com un militant d’esquerres, sigui interpel·lat sobre pactes i sobre quina pot ser l’aportació de Podem a la governabilitat de la regió espanyola més castigada per l’atur i necessitada de solucions reals.

A Andalusia, Podem signa ser tercera força i tenir joc en els assumptes clau. El seu gran objectiu són les espanyoles de final d’any, i les andaluses, com les catalanes, tenen un punt incòmode. Avui, perquè el context no és el més propici i pactar amb la casta l’esgarrifa; i el 27-S, perquè el procés català -en el qual es mouen en l’ambigüitat- no els ajuda a sumar a Espanya. Una altra cosa són les municipals i autonòmiques del maig. Als ajuntaments Podem no es presentarà com a tal, però s’ha implicat en candidatures a l’estil de Barcelona en Comú, que lidera Ada Colau. En l’àmbit autonòmic, Podem aspira a tenir una posició preponderant en Parlaments de territoris on el bipartidisme, per les disputes partidistes o per la corrupció, està sota mínims. El País Valencià i Madrid són els seus grans objectius, que els haurien de servir de palanca per a l’assalt a la Moncloa emulant Syriza.

CIUTADANS: Disposat a ser partit frontissa

Ciutadans és un partit que, a l’empara d’intel·lectuals autodefinits com a progressistes, va néixer el 2005 per plantar cara al nacionalisme i donar aixopluc a votants del PSC descontents amb els pactes amb ERC i ICV. Deu anys després la dimensió d’Albert Rivera és estatal. En la reclusió catalana -també pel terrible fracàs en les eleccions espanyoles del 2008- s’havia refugiat en l’eix nacional per captar vot espanyolista al marge de la ideologia. Ara oblida el tema català (a Rivera l’acusen de ser-ho i els seus rivals, sobretot el PP, burxen en l’origen del partit) i abraça la ideologia liberal. El gran objectiu de la formació taronja és pescaren els més de deu milions de vots que el PP va obtenir a Espanya el 2011. Ell també es presenta com a nou, també té el favor dels platós de televisió i també ho vol sacsejar tot. A diferència de Pablo Iglesias, però, afirma que no vol “venjança” sinó només “justícia”.

I com que no va contra ningú, està disposat a entendre’s amb tothom sempre que es compleixi el seu programa econòmic i regenerador. Rivera vol fer de frontissa a Espanya mentre no la pugui governar. Vol per a ell el rol que, durant anys i panys, han tingut CiU i el PNB al Congrés. Per “l’interès general” i no per defensar particularismes, esclar. A ell, però, la llei electoral el perjudica. I molt.

Si Díaz no queda a prop de la majoria absoluta l’anirà a buscar i Rivera espera que també ho faci el PP a Madrid o el País Valencià, un cop sembla que ha fet passar a millor vida política Rosa Díez i la seva UPyD, amb qui mai ha sigut capaç d’entendre’s malgrat que defensen el mateix. Si Rivera confirma l’expectativa i avui obté més de deu diputats, tindrà el primer senador autonòmic, com Podem. Serà el primer peu a les Corts espanyoles.

PSOE: Un lideratge que seguirà hipotecat pel sud

El PSOE parteix avui com a favorit. El triomf de Susana Díaz pot ser enganyós i una arma de doble tall per a Pedro Sánchez. Deduir de la victòria de la presidenta de la Junta un bon estat de forma del socialisme espanyol pot ser fals perquè enlloc el partit és tan robust com a Andalusia ni té, alhora, una xarxa clientelar i un full de serveis tan espectacular. I els rivals no han amenaçat en tota la campanya el “peronisme trianer” de què parlava fa poc el cronista andalús Carlos Mármol i que és la millor arma de la sultana Díaz. Res a veure amb l’aspror de l’ara imputat pels ERO José Antonio Griñán.

I encara una altra arma de doble tall. L’èxit de Díaz, la persona que en els últims mesos ha mogut els fils a la seu del PSOE al carrer Ferraz, pot fer que arribi a la conclusió que ja li toca a ella, sentint els consells de Felipe González i altres factòtums socialistes, desembarcar a Madrid i plantar cara a Rajoy. I això voldria dir acabar amb la carrera de Sánchez, a qui va donar suport per ser secretari general del PSOE però amb qui ara té una relació tibant que s’ha traduït en una presència discreta a la campanya. A ningú li va passar per alt que Díaz, ja enfeinada demanant el vot, evités donar suport explícit al cop d’autoritat de Sánchez a Madrid quan va decapitar Tomás Gómez i la seva direcció regional per posar l’exministre Ángel Gabilondo de candidat a la comunitat.

Si no li mouen la cadira Sánchez seguirà marcat per Díaz i el PSOE andalús, però guanyarà temps i, per malament que li vagi al maig, és difícil que no sigui ell el que s’enfronti a Rajoy. El seu discurs serà ben senzill: els socialistes són, a Espanya, un canvi “segur”, sense trasbalsos i homologat a Europa. Res a veure amb Podem. Si Díaz busca una aliança explícita amb el PP per governar a la Junta, com han apuntat alguns analistes, Sánchez patirà per explicar-se, com li va passar amb el pacte antijihadista.

PP: Que Andalusia no destrossi el conte de fades

Rajoy no passarà avui una bona nit. El 2012, després dels excel·lents resultats a les autonòmiques i municipals i a les generals de l’any anterior, tenia coll avall la majoria absoluta. La nit electoral va guanyar per primer cop les andaluses, però la pancarta de celebració no es va arribar a desembridar mai del balcó de la seu a Sevilla i Javier Arenas va dir que, aquest cop sí, ja en tenia prou d’estavellar-se contra el PSOE, el partit del sud, que seguiria al govern gràcies al pacte amb IU.

Ara ningú els dóna cap possibilitat i el seu electorat està desanimat i desmoralitzat malgrat que Rajoy ha fet una bona colla de mítings. En un intent a la desesperada, ahir el PP li va organitzar un acte a València per demanar el vot de forma velada. Rajoy, que presenta Juan Manuel Moreno Bonilla, un candidat promogut per la seva número dos al govern, Soraya Sáenz de Santamaría, i que té en el desconeixement i les retallades el seu gran llast, intentarà minimitzar la reculada. Tot plegat, però, casarà ben poc amb la idea d’una Espanya que surt de la crisi gràcies a la seva gestió i ha deixat enrere el risc de ser rescatada i convertir-se en un problema per a Europa més gran encara que Grècia. El seu conte de fades, la seva història de superació política, sembla lluny de convèncer el 34% d’andalusos que estan aturats.

Per dolent que sigui el resultat demà el PP mirarà cap a una altra banda i s’aferrarà al “radicalisme” de Podem i la buidor i catalanitat de Ciutadans per parar el cop. No podrà sortir-se’n sense danys per a Rajoy si el resultat també és dolent al maig, quan posa en joc el seu poder territorial i corre el risc de perdre grans ciutats. Un mal resultat aleshores faria més evidents les tensions amb el partit a Madrid, descontent per la decapitació d’Ignacio González malgrat l’elecció d’Esperanza Aguirre com a alcaldable, i posaria encara més en qüestió la secretària general, María Dolores de Cospedal, desgastada pels casos de corrupció.

IU: Alberto Garzón potser fa tard

A Esquerra Unida li han robat la cartera. I de quina manera. A Andalusia la coalició no ha pogut o no ha sabut treure profit del pacte de govern de fa tres anys i de mesures com la llei antidesnonaments, que el govern del PP va dur al Tribunal Constitucional. I a l’Estat la irrupció de Podem, que no vol saber res de pactar-hi a nivell autonòmic o estatal, la torna a situar al caire de la marginalitat. El seu nou líder, el malagueny Alberto Garzón, que va debutar amb nota al debat de política general al Congrés el mes passat, potser ha fet tard. Cayo Lara i les famílies del partit estan barallades des de fa anys i han malbaratat l’ocasió de capitalitzar el descontentament per la crisi. A Andalusia és difícil que IU -amb una base sòlida a les ciutats mitjanes i en algunes zones rurals tot i haver patit fugues com la de l’alcalde de Marinaleda, Juan Manuel Sánchez Gordillo, que s’ha acostat a Podem- quedi fora del Parlament. Però al maig pot patir de valent en territoris com Madrid, on ha expulsat dirigents relacionats amb l’afer Bankia i ha patit una escissió del sector partidari de confluir amb la nova esquerra, que liderava la candidata a la comunitat Tania Sánchez. Pinten bastos.