BarcelonaNosaltres parlem de separacions i ells d’amputacions. La tria de les metàfores sempre és significativa. Un tal Fabiano, del PP, ha dit que té dret a decidir si li tallen un mà. És un clàssic: el catalanisme obté les metàfores del matrimoni: divorcis pactats, no viure junts. Som dos (i per separar-se només cal que ho vulgui un). El nacionalisme espanyol, de les amputacions: només hi ha un individu i la independència d’una part seria tallar-li una mà, un braç o una cama. Però mai diuen que seria tallar-li el cap. Mai no és el cervell ni el cor: el centre, el nucli essencial de l’individu, el lloc on resideix el jo. Sempre és una extremitat que no pot anar sola (què seria una mà sense cos?), però que no és una part essencial del cos (hi pot haver un cos sense mà). El cap pot decidir sense preguntar a la mà. La mà no pot decidir res. No existim. No som ningú. Només un tros perifèric d’ells.
