LA IMMENSA FIGURA del bisbe Pere Casaldàliga ens confronta amb les nostres contradiccions més fondes. Les que són més que ideològiques. Les ètiques. Ens obliga a fer-nos preguntes incòmodes. Com podem conviure, com si res, amb la pobresa, fins i tot amb la que tenim a la porta de casa? Quina responsabilitat estem disposats a assumir?
De petit, d’una banda admirava la brillant civilització grecoromana, de la qual em sentia hereu: les ciutats i les obres d’enginyeria, l’art i la literatura, la democràcia grega i el dret romà. Alhora, però, m’esgarrifava pensar que aquells ciutadans trobaven normal tenir esclaus. Potser allò no era més que un infantil assaig d’hipocresia, d’escapisme, per preparar una vida adulta dins un sistema que assumeix massa acríticament les desigualtats. Aquell contrast ètic del passat em devia servir per rebaixar les injustícies d’un present que, al capdavall, no practicava l’esclavisme. A més, a mitjans dels 70 sortíem de la dictadura amb optimisme històric: conqueríem la llibertat, començàvem a fer ciutat i a fer país; seguint l’exemple dels veïns europeus, posàvem les bases d’un estat del benestar que la dictadura havia impedit: educació i sanitat per a tothom.
Però de tot això ja fa temps. I les contradiccions han tornat a aflorar descarnadament. Casaldàliga, des de Mato Grosso, en lluita per la terra dels pobres i per les cultures indígenes, ens ho recorda. Amb 86 anys, encara amenaçat de mort, la seva coherència heroica és exemplar. I ell mateix ens adverteix: si el que faig -viure amb i com els pobres- i el que dic -la denúncia implacable del capitalisme- ho fes a Catalunya, potser em rebutjaríeu, em prendríeu per boig... Com la Forcades?
Si no heu vist la doble minisèrie i el documental que Francesc Escribano ha dedicat a Casaldàliga, feu-ho. És necessari. Us interpel·larà.
