SEGONS COM, ara mateix som on érem fa just un any, pendents de l’acord de la data i la pregunta. I alhora som molt més lluny. Molts fins analistes de l’actualitat, els mateixos que ja havien donat per mort el procés el 25 de novembre del 2012, auguraven fa dotze mesos que no hi hauria acord, i de fet semblava molt difícil. I n’hi va haver. I passades dificultats, avinences i desavinences i aparicions del Constitucional, el 9-N no va ser el que molts volien inicialment però va existir i va ser un èxit indiscutible de participació. Recordo això per agafar distància, ni que sigui un centímetre, d’aquest minut a minut, mil·límetre a mil·límetre, en què retransmetem en directe negociacions i especulem amb què es dirà en reunions que tot just estan començant. Mirant enrere, podem deduir que de moment s’han anat superant totes les pantalles, i que els últims desembres han sigut mesos decisius. El 2010 Mas va fer el primer govern pels volts de Nadal, el 2012 va fer el segon, incloent-hi l’acord amb ERC, i l’any passat van consensuar la pregunta dels sí-sí i sí-no. La història ens indica que cada vegada que semblava molt difícil que hi hagués un acord, ha existit. S’ha anat avançant. Però és cert que acords anteriors no garanteixen acords futurs, i que cada pantalla és més difícil, i alhora agafa els participants més cansats, desgastats. I aquesta vegada la decisió és més important, té conseqüències més directes, i les diferències s’han exhibit de forma clara. Hi haurà acord, doncs? Jo crec que sí, perquè la pressió del camp base sobre els alpinistes és alta. I perquè la llista de gent a qui no interessa l’acord és un gran estímul. Però el minut a minut és emocionalment esgotador.
