BarcelonaBobby McFerrin (Nova York, 1950), fill i pare de músics, actua dilluns al Teatre Grec dins de la programació del festival Grec. Cantant sobretot de jazz, però també director d’orquestra, McFerrin va tastar el pa que donava l’èxit amb la cançó Don’t worry, be happy, l’any 1988. Tanmateix, la seva trajectòria va molt més enllà. A Barcelona presentarà temes del disc Spirityouall (2013).
Com serà el concert de Barcelona?
Estic entusiasmat de portar la banda de Spirityouall a Barcelona. Va passar molt de temps des de l’últim cop que vaig treballar amb una formació de gira, i aquests últims dos anys hem esdevingut una família. L’espectacle és calmat i carregat d’energia, seriós i ple de diversió.
Quin pes tindrà el disc Spirityouall en el repertori del directe?
Interpretarem algunes cançons de l’àlbum i també altres de noves. Als meus concerts sempre hi ha espai per a les sorpreses!
Va plantejar Spirityouall com un homenatge al seu pare, el baríton Robert McFerrin?
Efectivament, hi ha un element d’homenatge al meu pare. Ell va ser una de les meves influències més fortes, i em va inspirar d’una manera interessant. Mai vaig pensar que podria cantar com ell, però vaig estimar i admirar la seriositat i la dedicació que sentia per la música. El seu àlbum en solitari, Deep river, del 1957, estava format només per espirituals negres. Vaig tenir la idea de gravar algunes cançons que ell va interpretar en aquell disc durant dècades, però necessitava establir la meva pròpia relació amb el material musical, trobar el meu camí. Finalment, em vaig sentir preparat, i aleshores vaig començar el projecte de Spirityouall d’una manera força ràpida.
Musicalment, en què s’assembla al seu pare? I als seus fills?
Estimo i admiro el meu pare i els meus fills, i m’entusiasma veure com desenvolupen la seva creativitat. Em vaig sentir un pare molt orgullós quan en Taylor va publicar el seu primer àlbum aquest any i va aconseguir bones crítiques, com també quan en Madison es va graduar a l’institut. Ara està de gira amb la seva banda i en Jevon participa a l’espectacle de Broadway Motown. The musical. Jo em dedico a encoratjar-los perquè trobin les seves pròpies veus i el seu camí, més que preocupar-me per descobrir en què ens assemblem.
¿Recorda quina música escoltava quan era adolescent?
Els meus pares omplien la casa amb música de tota mena, des d’òpera i simfonies de Bach fins a jazz, blues i tot allò que els sonés bé. En aquella època, fins i tot escoltar la ràdio era fascinant perquè podies sentir la música més diversa. Per tant, crec que aleshores estava ben preparat per tenir la ment oberta. Però, evidentment, el meu pare amagava algunes sorpreses, com qualsevol pare d’un adolescent. Mentre en Taylor creixia he passat moments molt interessants, perquè a ell li agradava escoltar hip-hop, i de vegades jo discrepava de les seves eleccions. Simplement, no em sento còmode escoltant cançons sobre violència i malediccions, sóc aquesta mena de músic antiquat. Però respecto el seu camí i les seves influències. Tant de bo el meu pare hagués viscut per escoltar l’àlbum Spirityouall ; m’hauria agradat saber la seva opinió.
Com afronta la feina com a director d’orquestra?
Primer de tot, jo sóc cantant. Quan dirigeixo provo de cantar amb les mans. Com a músic, em baso en la flexibilitat i la sorpresa. De vegades els directors d’orquestra estan molt centrats en la precisió. Jo els animo a donar-hi menys importància i a tocar.
Al llarg de la seva carrera ha col·laborat amb músics com ara Chick Corea, Yo-Yo Ma, Herbei Hancock, Joe Zawinul i Vernon Reid. Què n’ha après, d’ells?
N’he après molt, però és difícil traduir-ho en paraules. L’any vinent tinc previst fer un altre duet amb el Chick Corea i no puc esperar, és com tornar a casa.
