Carles Ferrer i Salat

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsCarles Ferrer i Salat, estudiant aprofitat de tres carreres universitàries, ex campió de tennis d’Espanya, ha seguit brillantment la carrera empresarial. Fundà els laboratoris Ferrer amb setze companyies i sucursals a Mèxic, Alemanya, ... És president del Banc d’Europa i altres societats. Entre altres càrrecs, és el primer president de la CEOE, del Foment del Treball i del Cercle d’Economia. Ferrer i Salat, a qui el desig de guanyar als esports l’han portat als negocis; un burgès liberal i progressiu que mira cap a la dreta, home d’acció, pragmàtic, representa el pensament i l’actitud de tota una classe enfront del futur. -Carles Ferrer, ¿podria parlar una mica dels seus orígens? -La meva família és de l’àrea barcelonina. Els meus pares són gent del Sant Andreu rural, de manera que fins i tot encara en aquests moments hi tenim, allà on vivien els meus avantpassats, algunes finques i el bosc de la família. Per aquesta línia, ja el meu besavi, que era un fadristern, va venir a Barcelona i va instal·lar-s’hi. [...] -L’altre dia, recordo que em deia que havia llegit dues vegades “El capital” de Karl Marx, que encara avui, quan arriba cansat a casa seva, llegeix cinc pàgines de qualsevol llibre de Marx. Jo voldria saber com pot compaginar aquesta base humanística, aquest coneixement de Marx, aquesta predilecció pel filòsof alemany i, al mateix temps, portar els laboratoris, i construir una gran empresa. -Crec que l’empresari, abans de ser empresari és un home, [...] Em va semblar que era de gran transcendència tenir idees clares sobre un fenomen enormement important com és el marxisme al món modern. [...] Em va semblar que si no em dedicava a fons a analitzar aquest fenomen, no podria tenir mai una mica d’idees clares sobre una ideologia que és quasi una religió. [...] -Ha estat a la presó? -Efectivament, l’any 1958 vaig estar a la Model. -Per què? -Per defensar una mica les llibertats que en aquells moments defensàvem. Al Govern Civil va haver-hi la nota que jo era europeista, i això, ser europeista, el 1958, era quelcom summament perillós. [...]