Fa només cinc anys hauria sigut impensable que Catalunya estigués immersa en un procés en què una àmplia majoria està a favor que se celebri una consulta democràtica sobre la independència. L’augment del suport al dret a decidir, i en especial del sobiranisme, però, té raons i causes ben definides: la humiliació que va suposar la retallada de l’Estatut per part del Tribunal Constitucional; la recentralització desacomplexada de l’Estat, que ataca elements clau de la societat catalana, com la immersió lingüística; el dèficit fiscal, i la falta d’inversió. Tot plegat ha demostrat que Catalunya necessita aquelles estructures de què disposa un estat per poder afrontar els reptes de la globalització.
En paraules de Ferran Mascarell, Catalunya necessita un estat que li vagi a favor i li permeti treure el millor d’ella mateixa. I cada vegada més catalans creuen que aquest estat ha de ser propi.
Aquest procés obliga a repensar el país de baix a dalt i a definir un projecte engrescador que aglutini la majoria. Un projecte per construir un país millor, a l’altura del seu potencial, més ben preparat per al món que ve i basat en valors del segle XXI com la sostenibilitat i l’eficiència, la meritocràcia, la cohesió social i, sobretot, la democràcia. D’aquí la força simbòlica d’una data com la del 9-N, en què Catalunya s’hauria de poder pronunciar sobre el seu futur.
Més enllà, però, de la via o projecte concret que s’acabi imposant, no hem de perdre de vista que són un mitjà i no una finalitat. I que si guanya l’una o l’altra (la independència, el federalisme o el que sigui) és perquè hauria de ser la millor manera per arribar al model de país que tots haurem ajudat a dibuixar. Aquest és un exercici que farem en el diari d’aquest dimarts. Avui, però, us proposem un recorregut per les tres vies que hem identificat com a més probables: la independència, la tercera via i el manteniment de l’ statu quo. Les dues primeres tenen en comú que incorporen millores respecte a la situació actual (correspondrien als vots sí - si i sí - no ), mentre que l’última és un escenari que conté un risc cert, perquè ja està en marxa, d’involució autonòmica.
La nostra missió com a mitjà de comunicació és explicar què suposa cadascuna d’elles, quins són els riscos i quines les oportunitats, per contribuir a un debat serè i democràtic sobre el nostre futur abans que parlin les urnes. Des de l’ARA estem convençuts que Catalunya afronta una oportunitat històrica per fer un salt, per superar els vicis del passat i convertir-se en el país que volem.
