El debat s’ha plantejat a Girona i és apassionant. El Consell Escolar Municipal ha pràcticament prohibit l’ús dels mòbils als recintes escolars. La Federació de Pares ha dubtat que sigui competència del Consell Escolar i ha dit que prefereix sempre educar a prohibir. No hi entenc prou per entrar en el detall, però en el concepte tots dos tenen raons. Suposo que realment l’ús del mòbil a les escoles ha esdevingut un problema. L’escola té dret a fixar unes regles de joc mínimes per poder fer la feina que la societat li encarrega. Per tant, té dret a prohibir i a obligar, raonadament. Però els pares també tenen raó: al costat d’una prohibició hi ha d’haver una explicació i una educació. Per tant, les famílies haurien d’educar els seus fills no tan sols perquè facin un ús raonable del mòbil (però el fem, els pares?), sinó també perquè respectin les regles de joc en l’espai escolar. Fiar-ho tot a l’educació i renunciar a prohibir (o a obligar) em semblaria d’un bonisme estèril i problemàtic. Prohibir sense educar és autoritari. I tenen raó els pares: hi ha competències de l’escola i competències que són seves. Hauríem de retocar el vell lema del Maig del 68. No tant “Prohibit prohibir” com “Prohibit només prohibir”.
